El Pozo de la Ascensión, oblida tot el que creus saber

Avui us porto la segona entrega de Nacidos en la Bruma de Brandon Sanderson: El Pozo de la Ascensión. Si no us heu llegit El Imperio Final, és millor que ho feu abans de llegir la ressenya, ja que podrien sortir alguns espòilers del primer.

El Imperio Final em va encantar, ho podeu veure en la ressenya que us he enllaçat més amunt, i per això tenia moltíssimes ganes de llegir-me la continuació. Potser perquè esperava tant, no m’ha semblat tan bo com el primer. M’ha agradat però no m’ha encantat. Però anem primer amb un petit resum del llibre.

Informació de El Pozo de la Ascensión

drac-logoLa lectura

Després de la mort del Lord Legislador la ciutat de Luthadel, governada pel rei Elend Venture i una assemblea constituïda pels tres estrats (nobles, comerciants i skaa), intenta fer front a la amenaça d’una invasió per part de l’exercit de Straff Venture, pare d’Elend. Les rutes comercials han estat interrompudes, el menjar comença a escassejar i s’acosta l’hivern. Sumat això, les brumes semblen que els hi costi més marxar al matí i els rumors de que maten es fan més i més presents. Però Elend té altres preocupacions: un segon exercit, comandat pel rei Cett, sítia la ciutat deixant en taules l’enfrontament entre l’exercit defensor i l’ocupant.

Per d’altra banda, Vin, la nascuda de la bruma i parella d’Elend, veu com els seus temors es fan realitat. Un kandra a suplantat a un dels seus amics i passa informació a l’enemic i, a més a més, hi ha alguna cosa estranya en la bruma. Vin creu que s’està tornant boja, però li ha semblat veure i sentir una figura feta de boira. Alguna cosa s’ha alliberat quan el Lord Legislador va morir…

drac-logoLa meva opinió

Quan vaig començar a llegir el primer llibre em va atrapar només amb la primera frase. Amb el segon, la primera frase és perfecte… després ja no tant.

Escribo estas palabras en acero, pues todo lo que no esté grabado en metal es indigno de confianza.  

Amb El Imperio Final teníem una història que començava i acabava i un personatge central (en Kelsier) que amb el seu carisma eclipsava la resta. El Pozo de la Ascensión, en canvi, continua 1 any després dels fets del primer llibre i la trama no té una finalització tancada (més aviat tot el contrari). A més, amb la desaparició d’quest personatge, en Sanderson ens diversifica els punts de vista per suplir el carisma d’en Kelsier (et trobem a faltar!!!).

La primera part és força avorrida. Repeteix conceptes del primer llibre sobre l’alomància i la ferruquimia que, sincerament, si t’has llegit el primer, no cal que t’ho tornin a explicar. A partir de que surt en Sazed i el misteriós convent de Seran, a finals i principi de la segona part, la cosa millora i va in crescendo.

En les dues primeres parts del llibre, els personatges es troben en un moment d’impasse, esperant que els exercits d’ocupació ataquin la ciutat. Aquest estat de transició fa que l’acció estigui concentrada en punts concrets relacionats amb la trama, però que no la fan avançar. Per sort, a partir de la tercera part del llibre l’acció comença a prendre ritme i, pràcticament, no decau.

En El Imperio Final ja es començava a intuir el “politiqueo”, però no és fins aquest segon que s’amplifica i magnifica. He de reconèixer que la política no és un dels meus temes preferits. En realitat, m’avorreix mortalment. Prefereixo les punyalades literals de la Vin que les punyalades polítiques de l’assemblea contra el nostre pobre idealista Elend. Amb tot, m’ha agradat veure com en Sanderson utilitza la necessitat de “fer política” i de governar amb l’evolució del personatge de l’Elend, que ja li tocava tocar (valgui la redundància) de peus a terra.

¿Quién era él? ¿Un hombre que por casualidad había acabado en el trono? ¿Un pobre sustituto del brillante líder? ¿Un idealista que no había considerado los peligros de su filosofía? ¿Un necio? ¿Un niño? ¿Un impostor?

Lo mejor que tenían. 

Potser dels personatges de El Pozo de la Ascensión, Elend és el que evoluciona més visiblement, tot i que el canvi radical és d’en Sazed. I el seu canvi és degut a la religió. Com a guardador de Terris coneix moltes religions i per ell és necessari tenir fe en alguna cosa. Sigui un dels seus déus oblidats o la nova Església del Supervivent, tenir fe en alguna cosa, per en Sazed,  és tan normal com respirar. Però ja coneixem en Sanderson i el pobre Sazed ho tenia massa clar perquè no l’hi ho trastoques tot. Crec que és el personatge que més m’ha agradat del llibre i la temàtica de la religió, tal i com es planteja, està perfecte i no cansa.

Un altre personatge que m’ha agradat molt és OreSeur, el kandra de la Vin. La relació amb ella passa de l’aversió a l’amistat, i gràcies a aquesta, en moments de necessitat, pot utilitzar certes revel·lacions del kandra per salvar el coll. Espero, sincerament, que torni a sortir a El Héroe de las Eras.

Un punt positiu, que ja havíem vist a El Imperio Final, és començar el capítol amb un text que engloba tota la trama. Amb el primer llibre no vam saber ben bé d’on provenien fins més de la meitat (i el seu autor fins al final). Amb les inscripcions (en metall) d’aquest segon sabem de qui són a la segona part, i són imprescindibles pel tancament de bona part de les incògnites obertes en aquest volum. Quan arribes al final i entens la primera frase (citada més amunt) és… magnífic.

drac-logoTe’l Recomano

En resum, El Pozo de la Ascensión manté un bon nivell (tot i el que he anat comentant) així que resto a l’espera de llegir-me El Héroe de las Eras, tercera part i finalització de la primera trilogia de Nacidos de la Bruma.

 

 

Anuncis

La Caída de Hyperion, de la guerra a la salvació de la humanitat

Avui us porto La Caída de Hyperion, la continuació de Hyperion, ressenyat al blog, i el segon volum de Los Cantos de Hyperion. I és que és una continuació literal, doncs aquests dos volums estan pensats per llegir-los seguits (jo no ho he fet, però és recomanable) ja que la trama continua, es desenvolupa i finalitza en aquesta segona part.

Per a no fer espòilers innecessaris, només diré que hem acabat el primer volum a les portes de la Tumba de Tiempo i d’una guerra contra els Éxter.

Informació de La Caída de Hyperion de Dan Simmons

EstrellaLa lectura

Amb Hyperion vam conèixer els personatges a través de les seves històries personals i què els havia portat fins al planeta Hyperion a l’última peregrinació a les Tumbas de Tiempo.

En la continuació, ens centrem amb: la FEM (Funcionaria Executiva Màxima) Meina Gladstone, que haurà de prendre decisions molt difícils per a salvar la humanitat; i amb l’enigmàtic cíbrid Joseph Severn, que l’acompanyarà bona part del camí, i que “somia” amb  els peregrins. Doncs és a través d’ell que coneixem els fets que van succeint a  Hyperion.

Si la situació ja és força confusa, afegim la guerra declarada contra els Éxters, que volen apropiar-se del planeta Hyperion; l’obertura de les Tumbas de Tiempo, que deixaran lliure a l’Alcaudón; i les conspiracions del Tecno Núcleo  contra la Hegemonia.

¿Hemos alcanzado tal ecuanimidad, me pregunté, que nos comportamos con dignidad incluso frente a una invasión?

EstrellaLa meva opinió

És d’aquelles obres que et deixen flipat per la complexitat i per com totes les trames van trobant el seu camí fins a la seva resolució. Doncs totes quedaran (pràcticament) resoltes, de forma magistral i coherent. Però comencem pel principi:

La Caída de Hyperion té una estructura narrativa diferent que Hyperion. Ens trobem que la història dels peregrins, tan pròxima que et fa emocionar en el primer volum, sembla quedar relegada a un segon pla. Sembla, perquè a mesura que passen els capítols els peregrins tornen -i amb molta força- a tenir el protagonisme. Així doncs, ens hem d’acostumar a en Joseph Severn, qui és que somia amb els peregrins i és gràcies a ell que podem seguir el que va passant a Hyperion.

He de reconèixer que em va costar acostumar-m’hi. Era un personatge que apareixia de sobte, sense saber ben bé quina relació tenia amb els peregrins. Per descomptat, tot acaba encaixant i esdevé un dels personatges més interessants de l’obra i amb el que acabés sintonitzant més. Bé, amb ell i amb en Paul Duré, un altre personatge del que sabíem per la història d’en Lenar Hoyt però que en aquest segon llibre li podem escoltar la veu.

Continuem amb els misteris, els escenaris i els personatges del primer volum: l’Alcaudón, un ésser metàl·lic i orgànic, que es mou en el temps i que empala les seves víctimes a l’Arbre del Dolor per a tota l’eternitat (una monada, en resum); les Tumbas de Tiempo, construccions enviades des del futur al passat, escenari de pràcticament totes les històries dels peregrins; la Rachel, aquella dona de vint-i-sis anys que va contraure la malaltia de Merlí que la rejovenia fins el punt de què arriba a les Tumbas essent un bebè de pocs dies; en Sol, el pare de la Rachel, que ha lluitat i ha fet tot el possible per a salvar a la seva filla; en Martin Silenus, el malcarat i obsessionat poeta que acaba empalat a l’arbre del dolor (epa! espòiler); el Cònsol amb la seva doble traïció però amb una ferma voluntat de salvar els seus amics; en Lenar Hoyt o en Paul Duré, els dos religiosos que viuen, moren i ressusciten gràcies (o per desgràcia) del cruciforme; en Kassad, perseguint la misteriosa Moneta i desafiant a l’Alcaudón a un combat singular; la Brawne i els viatges per l’esfera de dades; o en Het Masteen, que apareix després de desaparèixer misteriosament… I s’afegeixen de nous o n’augmenta la seva participació, com és el cas de la Meina Gladstone, FEM de l’Hegemonia o el General Morpurgo.

-A veces – dijo el general Morpurgo, mientras le cogía la mano -, los sueños son lo único que nos diferencia de las máquinas.

Tots ells viuran diferents situacions que ens acabaran portant a una resolució apoteòsica però potser no del tot resolta. I és que algunes trames queden penjades i et deixen amb la sensació de què no has acabat d’entendre alguna cosa. Espero que amb els dos volums següents s’acabin de resoldre aquests punts.

Logo estrellaTe’l Recomano

Tot i aquest petit detall, és una gran obra, una obra mestra al meu parer,  que s’ha de llegir, a poder ser els dos volums seguits. Altament recomanable.

El Imperio Final, o com tornar l’esperança al poble

Informació bàsica de El Imperio final

Després de conèixer en Brandon Sanderson per la trilogia The Reckoners (ressenyats a Estrelles de Paper: Steelheart, Firefight i Calamity) vaig decidir començar una altra saga, aquesta fantàstica, per a seguir amb les novel·les d’aquest autor. Vaig dubtar entre Nacidos de la Bruma o El Archivo de las Tormentas, però finalment em vaig decantar pel primer. I aquí us porto el primer dels tres títols que compon la primera part de Nacidos de la Bruma (El Imperio Final, El Pozo de la Ascensión i El Heroe de las Eras): El Imperio Final, o com jo l’he subtitulat: O com tornar l’esperança al poble. Però comencem amb de què va aquest llibre…

drac-logoLa Lectura

Se’ns presenta un món dividit en castes: la més baixa i nombrosa són els skaa,  pràcticament esclaus; al mig hi ha la noblesa, amos de mansions, plantacions i grans negocis; a la part de dalt hi són els obligadors i els inquisidors, els buròcrates i la policia de la dictadura; i al capdamunt, el Lord Legislador, salvador i opressor, deïtat considerada immortal i propietari de tots els skaa. Tot i haver classes ben diferenciades, els nobles tenen la temptació de mantenir “relacions” amb les dones skaa -que després han de matar perquè no engendrin fills- però que en alguns casos s’han amagat els naixements i ha aparegut una nova classe: els skaa amb alomància.

L’alomància és un sistema màgic basat en els metalls i que, en principi, només poden tenir les castes de mig a superior (nobles, obligadors i inquisidors i el Lord Legislador), però que a causa dels “affaires” hi ha skaa “bromosos” (que tenen una habilitat alomàntica) o més estrany, “nascuts de la bruma” (que tenen totes les habilitats alomàntiques). Es basa en “cremar” diferents aliatges consistents en grups parells, on un metall té la funció de tirar i l’altre d’empènyer. Els que apareixen en aquest primer volum són:

Taula bàsica d'alomància
Taula bàsica d’alomància

També tenim constància de l’or (pots veure diverses versions del teu passat); el caríssim Atium (pots veure uns segons del futur d’una altra persona); el onzè metall (-de moment sense nom- permet veure el passat d’una altra persona) i un metall (de moment sense nom) que “crema” la resta de metalls eliminant-los.

“Siempre hay otro secreto.”

Kelsier

Si la societat que ens porta en Sanderson ja et sembla prou injusta, afegeix la continuada pluja de cendra que embruta pobles i ciutats i fa gairebé impossible el conreu; un sol roig que il·lumina tètricament i una bruma ominosa en la qual pocs si volen internar. Però aquesta postal resulta ideal perquè sorgeixi un heroi (o algú que vulgui canviar alguna cosa) i així coneixem en Kelsier.

La profundidad debe ser destruida y, al parecer, soy la única persona que puede hacerlo. Si no lo hago pronto, de esta tierra no quedarán más que huesos y polvo.

Fragment del diari

Anomenat també el supervivent de Hatshin, en Kelsier era lladre a Luthadel (la capital de l’Imperi Final) junt amb la seva esposa, Mare, i una banda de bromosos. Van intentar entrar al palau del Lord Legislador i Kelsier i Mare van ser capturats i condemnats a treballs forçats als pous de Hatshin, una condemna de la qual no surts en vida. Allí a Kelsier se li va despertar el poder de l’alomància i va poder escapar, però amb un pla concret per venjar-se i derrocar el Lord Legislador.

Per portar a terme el pla reclutarà diversos “bromosos” especialistes, a una jove skaa “nascuda de la bruma” anomenada Vin, que adoptarà i li ensenyarà a desenvolupar tot el seu potencial i a un exèrcit skaa descontent (i deprimit) del que haurà de tornar-li l’esperança robada per tants segles de sotmetiment al Lord Legislador.

Mapa de l'Imperi Final
Mapa de l’Imperi Final

El primer que vull dir d’aquesta saga és que tot i ser el primer volum, la història queda resolta (però no completament tancada) i per tant, si no et convenç començar una saga de milers de pàgines, et pots quedar amb el primer volum de 690. Sincerament crec que si l’acabes voldràs continuar amb la saga.

Per un altre cantó, s’ha de reconèixer la fantàstica fluïdesa narrativa (tan característica d’en Sanderson), que facilita enormement la lectura. Així que no et preocupis, no està ple de descripcions farragoses ni resulta gens dens de llegir. En realitat, tot el contrari.

Els capítols són narrats segons el punt de vista dels dos personatges principals, en Kelsier i la Vin, però en alguna ocasió tindrem capítols d’altres personatges, com els d’Elend Venture. La religió i la política són elements que estaran presents a la narració i que enriqueixen molt la trama, però sense fer-se pesada.

drac-logo

Te’l Recomano

És una lectura addictiva i plena de moments d’acció fluida i espectacular (i costa molt trobar les dues característiques juntes). No m’ha decebut el primer, així que espero tenir el segon a les meves mans en poc temps.

 


Sabíeu que…

Hi ha una línia de joieria oficial de la saga Mistborn. Podeu veure les joies aquí. Per comprar-les… bé, de moment en dòlars.


 

Hyperion, l’última peregrinació.

Quan comences a buscar lectures de ciència-ficció et trobes els llistats dels clàssics i les distòpies més conegudes pel públic general i després, apareix Hyperion (normalment referida a la tetralogia) demostrant així la importància que té dins del gènere. Cantos de Hyperion és un clàssic modern que s’ha de llegir i que he tingut la sort de poder-ho fer amb una fantàstica edició amb el pròleg de Miquel Barceló.

Informació bàsica de Hyperion de Dan Simmons

 

Estrella

Com vaig saber d’aquest llibre?

Els Cantos de Hyperion és d’aquells llibres que han d’aparèixer si o si a qualsevol llistat dels millors llibres de ciència-ficció i de la literatura en general. I no només pels dos reconeguts premis (El Locus i el Hugo de 1990) que va obtenir, sinó per la gran qualitat artística i literària que desprenen les pàgines d’aquest primer volum.

Cantos de Hyperion revelaba una destreza que yo jamás pude haber alcanzado, una maestría que yo jamás pude ganar y una voz que no era la mía. La extinción de la humanidad era mi tema. El Alcaudón era mi musa.

El tenia en la meva llista de pendents després de què em proposes llegir els clàssics i les novel·les més representatives de la ciència-ficció i no tenia molt clar que em podria trobar. El resultat ha estat una lectura increïble i altament recomanable.

Mantindré el nom de “Alcaudón” perquè la traducció no m’acaba de convèncer…

Botxí? Escanyabruixots...??
Botxí? Escanyabruixots…??

EstrellaLa lectura

El cònsol es troba en la seva nau espacial observant el paisatge i la proximitat de la tempesta quan rep una comunicació ultralínia que el convoca a l’última peregrinació de l’Alcaudón al planeta Hyperion. El cònsol es reunirà amb els altres sis integrants de l’expedició: Martin Silenus, poeta; Lenar Hoyt, sacerdot catòlic; el coronel Kassad, militar; Brawne Lamia, detectiu; Sol Weintraub amb la petita Rachel, professor; i Het Masteen, capità de la nau arbre Yggdrassill. Un grup heterogeni però amb un punt en comú: Hyperion. 

Els set peregrins viatjaran al planeta a les portes d’una guerra entre la Hegemonia i els eixam Éxter i explicaran les seves vivències, relacionades directa o indirectament amb el misteriós Alcaudón.

EstrellaPersonatges

Un dels personatges principals i que no apareix “propiament” a la novel·la és l’Alcaudón. Ho poso entre cometes perquè té certes aparicions estel·lars, però no té veu. Els personatges no saben pràcticament res i els lectors ens podem fer les nostres teories pel que van dient els set peregrins, però poc més. I és que la novel·la no acaba aquí, així que per saber com es desenvolupa aquest misteri haurem de seguir llegint la tetralogia. Però anem pel personatge…

Alcaudón, compte amb els ganivets: És un ésser estrany de tres metres d’alçada i amb forma humanoide, recobert per una armadura metàl·lica plena d’agulles i ganivets per tota la seva superfície, que passeja per Hyperion causant mort i destrucció. Però el més representatiu d’aquest, són els ulls de color robí.

Aixeca passions a l’Església de l’expiació final, on ell és el Senyor del Dolor, redemptor de la humanitat. Penja les seves víctimes d’un arbre de crom anomenat Arbre del Dolor i sembla tenir certes capacitats per modificar el temps. Però… Per què ho fa? Ves a saber, en aquesta primera part no sortim de dubtes.

Per a no fer espòilers innecessaris és millor que no descrigui ni expliqui res dels set peregrins i protagonistes d’aquest primer llibre.

EstrellaQuè m’ha agradat i què no?

El fet que la història estigui dividida en sis narracions independents però complementàries m’ha encantat. Pots veure més d’un personatge, conèixer per què ha estat escollit per a la peregrinació i ambientar-te en el món misteriós d’Hyperion i les estranyes Tombes de Temps.

Cada història està explicada de forma diferent. Pots veure les diferents “veus” dels personatges amb la forma que l’autor ha narrat les seves vivències. És realment immersiu.

Totes les històries tenen el seu què, però les que -personalment- m’han agradat més són les del coronel Kassad i la de Brawne Lamia. La història de Silenus… bé, és que el personatge no m’acaba d’agradar, però el final és apoteòsic. La narració de Sol Weintraub resulta angoixant i pertorbadora. Gairebé el mateix passa amb la de Lenar Hoyt. La seva narració és sobre una tercera persona en forma de diari i té un final d’allò més inquietant. Potser la narració del cònsol és la que se m’ha fet una mica més feixuga, però el final i la relació amb certs esdeveniments presents és magistral.

EstrellaTe’l recomano

Hyperion és d’aquelles novel·les que et marquen i que rellegiries sense dubtar-ho. No sobra cap pàgina ni cap frase i, tot i no respondre els grans misteris, no et deixa amb la sensació de “no ha passat res perquè el millor encara té que arribar”. Indispensable.

5

Save