La Caída de Hyperion, de la guerra a la salvació de la humanitat

Avui us porto La Caída de Hyperion, la continuació de Hyperion, ressenyat al blog, i el segon volum de Los Cantos de Hyperion. I és que és una continuació literal, doncs aquests dos volums estan pensats per llegir-los seguits (jo no ho he fet, però és recomanable) ja que la trama continua, es desenvolupa i finalitza en aquesta segona part.

Per a no fer espòilers innecessaris, només diré que hem acabat el primer volum a les portes de la Tumba de Tiempo i d’una guerra contra els Éxter.

Informació de La Caída de Hyperion de Dan Simmons

EstrellaLa lectura

Amb Hyperion vam conèixer els personatges a través de les seves històries personals i què els havia portat fins al planeta Hyperion a l’última peregrinació a les Tumbas de Tiempo.

En la continuació, ens centrem amb: la FEM (Funcionaria Executiva Màxima) Meina Gladstone, que haurà de prendre decisions molt difícils per a salvar la humanitat; i amb l’enigmàtic cíbrid Joseph Severn, que l’acompanyarà bona part del camí, i que “somia” amb  els peregrins. Doncs és a través d’ell que coneixem els fets que van succeint a  Hyperion.

Si la situació ja és força confusa, afegim la guerra declarada contra els Éxters, que volen apropiar-se del planeta Hyperion; l’obertura de les Tumbas de Tiempo, que deixaran lliure a l’Alcaudón; i les conspiracions del Tecno Núcleo  contra la Hegemonia.

¿Hemos alcanzado tal ecuanimidad, me pregunté, que nos comportamos con dignidad incluso frente a una invasión?

EstrellaOpinió personal

És d’aquelles obres que et deixen flipat per la complexitat i per com totes les trames van trobant el seu camí fins a la seva resolució. Doncs totes quedaran (pràcticament) resoltes, de forma magistral i coherent. Però comencem pel principi:

La Caída de Hyperion té una estructura narrativa diferent que Hyperion. Ens trobem que la història dels peregrins, tan pròxima que et fa emocionar en el primer volum, sembla quedar relegada a un segon pla. Sembla, perquè a mesura que passen els capítols els peregrins tornen -i amb molta força- a tenir el protagonisme. Així doncs, ens hem d’acostumar a en Joseph Severn, qui és que somia amb els peregrins i és gràcies a ell que podem seguir el que va passant a Hyperion.

He de reconèixer que em va costar acostumar-m’hi. Era un personatge que apareixia de sobte, sense saber ben bé quina relació tenia amb els peregrins. Per descomptat, tot acaba encaixant i esdevé un dels personatges més interessants de l’obra i amb el que acabés sintonitzant més. Bé, amb ell i amb en Paul Duré, un altre personatge del que sabíem per la història d’en Lenar Hoyt però que en aquest segon llibre li podem escoltar la veu.

Continuem amb els misteris, els escenaris i els personatges del primer volum: l’Alcaudón, un ésser metàl·lic i orgànic, que es mou en el temps i que empala les seves víctimes a l’Arbre del Dolor per a tota l’eternitat (una monada, en resum); les Tumbas de Tiempo, construccions enviades des del futur al passat, escenari de pràcticament totes les històries dels peregrins; la Rachel, aquella dona de vint-i-sis anys que va contraure la malaltia de Merlí que la rejovenia fins el punt de què arriba a les Tumbas essent un bebè de pocs dies; en Sol, el pare de la Rachel, que ha lluitat i ha fet tot el possible per a salvar a la seva filla; en Martin Silenus, el malcarat i obsessionat poeta que acaba empalat a l’arbre del dolor (epa! espòiler); el Cònsol amb la seva doble traïció però amb una ferma voluntat de salvar els seus amics; en Lenar Hoyt o en Paul Duré, els dos religiosos que viuen, moren i ressusciten gràcies (o per desgràcia) del cruciforme; en Kassad, perseguint la misteriosa Moneta i desafiant a l’Alcaudón a un combat singular; la Brawne i els viatges per l’esfera de dades; o en Het Masteen, que apareix després de desaparèixer misteriosament… I s’afegeixen de nous o n’augmenta la seva participació, com és el cas de la Meina Gladstone, FEM de l’Hegemonia o el General Morpurgo.

-A veces – dijo el general Morpurgo, mientras le cogía la mano -, los sueños son lo único que nos diferencia de las máquinas.

Tots ells viuran diferents situacions que ens acabaran portant a una resolució apoteòsica però potser no del tot resolta. I és que algunes trames queden penjades i et deixen amb la sensació de què no has acabat d’entendre alguna cosa. Espero que amb els dos volums següents s’acabin de resoldre aquests punts.

Tot i aquest petit detall, és una gran obra, una obra mestra al meu parer,  que s’ha de llegir, a poder ser els dos volums seguits. Altament recomanable.

Anuncis

Hyperion, l’última peregrinació.

Quan comences a buscar lectures de ciència-ficció et trobes els llistats dels clàssics i les distòpies més conegudes pel públic general i després, apareix Hyperion (normalment referida a la tetralogia) demostrant així la importància que té dins del gènere. Cantos de Hyperion és un clàssic modern que s’ha de llegir i que he tingut la sort de poder-ho fer amb una fantàstica edició amb el pròleg de Miquel Barceló.

Informació bàsica de Hyperion de Dan Simmons

 

Estrella

Com vaig saber d’aquest llibre?

Els Cantos de Hyperion és d’aquells llibres que han d’aparèixer si o si a qualsevol llistat dels millors llibres de ciència-ficció i de la literatura en general. I no només pels dos reconeguts premis (El Locus i el Hugo de 1990) que va obtenir, sinó per la gran qualitat artística i literària que desprenen les pàgines d’aquest primer volum.

Cantos de Hyperion revelaba una destreza que yo jamás pude haber alcanzado, una maestría que yo jamás pude ganar y una voz que no era la mía. La extinción de la humanidad era mi tema. El Alcaudón era mi musa.

El tenia en la meva llista de pendents després de què em proposes llegir els clàssics i les novel·les més representatives de la ciència-ficció i no tenia molt clar que em podria trobar. El resultat ha estat una lectura increïble i altament recomanable.

Mantindré el nom de “Alcaudón” perquè la traducció no m’acaba de convèncer…

Botxí? Escanyabruixots...??
Botxí? Escanyabruixots…??

EstrellaComencem la lectura

El cònsol es troba en la seva nau espacial observant el paisatge i la proximitat de la tempesta quan rep una comunicació ultralínia que el convoca a l’última peregrinació de l’Alcaudón al planeta Hyperion. El cònsol es reunirà amb els altres sis integrants de l’expedició: Martin Silenus, poeta; Lenar Hoyt, sacerdot catòlic; el coronel Kassad, militar; Brawne Lamia, detectiu; Sol Weintraub amb la petita Rachel, professor; i Het Masteen, capità de la nau arbre Yggdrassill. Un grup heterogeni però amb un punt en comú: Hyperion. 

Els set peregrins viatjaran al planeta a les portes d’una guerra entre la Hegemonia i els eixam Éxter i explicaran les seves vivències, relacionades directa o indirectament amb el misteriós Alcaudón.

EstrellaPersonatges

Un dels personatges principals i que no apareix “propiament” a la novel·la és l’Alcaudón. Ho poso entre cometes perquè té certes aparicions estel·lars, però no té veu. Els personatges no saben pràcticament res i els lectors ens podem fer les nostres teories pel que van dient els set peregrins, però poc més. I és que la novel·la no acaba aquí, així que per saber com es desenvolupa aquest misteri haurem de seguir llegint la tetralogia. Però anem pel personatge…

Alcaudón, compte amb els ganivets: És un ésser estrany de tres metres d’alçada i amb forma humanoide, recobert per una armadura metàl·lica plena d’agulles i ganivets per tota la seva superfície, que passeja per Hyperion causant mort i destrucció. Però el més representatiu d’aquest, són els ulls de color robí.

Aixeca passions a l’Església de l’expiació final, on ell és el Senyor del Dolor, redemptor de la humanitat. Penja les seves víctimes d’un arbre de crom anomenat Arbre del Dolor i sembla tenir certes capacitats per modificar el temps. Però… Per què ho fa? Ves a saber, en aquesta primera part no sortim de dubtes.

Per a no fer espòilers innecessaris és millor que no descrigui ni expliqui res dels set peregrins i protagonistes d’aquest primer llibre.

EstrellaQuè m’ha agradat i què no?

El fet que la història estigui dividida en sis narracions independents però complementàries m’ha encantat. Pots veure més d’un personatge, conèixer per què ha estat escollit per a la peregrinació i ambientar-te en el món misteriós d’Hyperion i les estranyes Tombes de Temps.

Cada història està explicada de forma diferent. Pots veure les diferents “veus” dels personatges amb la forma que l’autor ha narrat les seves vivències. És realment immersiu.

Totes les històries tenen el seu què, però les que -personalment- m’han agradat més són les del coronel Kassad i la de Brawne Lamia. La història de Silenus… bé, és que el personatge no m’acaba d’agradar, però el final és apoteòsic. La narració de Sol Weintraub resulta angoixant i pertorbadora. Gairebé el mateix passa amb la de Lenar Hoyt. La seva narració és sobre una tercera persona en forma de diari i té un final d’allò més inquietant. Potser la narració del cònsol és la que se m’ha fet una mica més feixuga, però el final i la relació amb certs esdeveniments presents és magistral.

EstrellaTe’l recomano

Hyperion és d’aquelles novel·les que et marquen i que rellegiries sense dubtar-ho. No sobra cap pàgina ni cap frase i, tot i no respondre els grans misteris, no et deixa amb la sensació de “no ha passat res perquè el millor encara té que arribar”. Indispensable.

5

Save