Con amor, Simon. Adorabilitat a extrems impensables.

Amb l’estrena de la pel·lícula d’aquesta novel·la tenia moltes ganes de llegir-me-la. No m’havia llegit res d’aquesta autora abans i he de reconèixer que m’ha agradat. La seva forma d’escriure és molt àgil i fresca i de seguida et sents pròxim al personatge principal.

Aquesta serà una ressenya especial, ja que també parlaré de la pel·lícula. Però ja sabeu, primer el resum de què va el llibre…

Informació bàsica de Con amor, Simon

Logo estrellaLa lectura

En Simon Spier es troba en un dilema: un company de classe ha llegit els correus electrònics que s’intercanvia amb un altre noi, de pseudònim Blue, i insinua que revelarà que és gai si no l’ajuda a sortir amb l’Abby, una amiga d’en Simon. Ell accedeix al xantatge per protegir en Blue, però tot s’anirà complicant. I amb tot això… qui és en Blue?

Logo estrellaLa meva opinió

L’argument pot semblar senzill: el personatge principal rep l’amenaça de revelar un secret que no coneix ni els seus pares ni els seus millors amics. I, com és normal, ell decideix acceptar el xantatge. No és que faci massa coses per ajudar en Martin (el xantatgista) però s’entén la pressió que rep en Simon de saber-se descobert quan no vol que res canviï a la seva vida i que perilli el que més l’importa: seguir en contacte amb en Blue.

I aquí tenim el segon personatge important de la novel·la i la part més important de l’argument de la història: qui és en Blue?

D’ell anem sabent només pels correus electrònics, que es van intercanviant sota pseudònim (en Simon utilitza el de Jacques). Sabem que és del mateix institut que en Simon, sabem que es troba en una situació igual que en Simon (que ningú sap que és gai) i anirem descobrint més coses quan anem llegint els seus correus electrònics i, sí, començarem a fer el mateix que en Simon: buscar entre els personatges qui és en Blue.

Pel que fa als amics d’en Simon… són un amor, tots ells. Tenen els seus conflictes, en quina amistat no n’hi ha? Però recolzen en Simon quan aquest és descobert (apa, espòiler. Però es veia a venir no?)

I la família? Un amor, també. Sí, en aquesta novel·la tots són un amor, fins i tot en Martin, que és el “dolent” de la història té un tint de “dolent rosa” en part bastant graciós. I sí, la vida d’en Simon és pràcticament perfecte i potser, de ser-ho tant, fa més por que el simple fet d’agradar-te persones del teu mateix sexe pot capgirar-ho tot.

Aesthethic Con Amor, Simon
Aesthethic Con Amor, Simon

 

Logo estrellaEl llibre vs La pel·lícula

La història del llibre és perfecta tal com està per haver-la portat al cinema, però sembla que els productors i director no opinaven el mateix. Han creat una història similar però amb certes diferències.

No sóc experta en cinema. Miro les pel·lícules i sé si m’agraden o no, però si estan més ben o més mal fetes, això ja no en tinc ni idea. Així que jo us parlaré del que m’ha semblat a mi la pel·lícula sense entrar en aspectes tècnics.

Si en el llibre ja podem copsar la vida perfecta d’en Simon, a la pel·lícula encara més. És un adolescent que ho té tot: una família estupenda, uns amics fantàstics, una vida tranquil·la (però un gran secret).

Si en el llibre es centra amb la part romàntica (l’enamorament d’en Simon per en Blue, descobrir qui és, etc.) a la pel·lícula… bé, no és que se n’oblidi però prima més el fet de sortir de l’armari. Sincerament, crec que és millor el plantejament del llibre i no condicionar la història a si el personatge és gai o no. Aquesta història no va d’en Simon sortint de l’armari, va d’en Simon que s’enamora d’un noi a través dels correus electrònics que es van enviant.

En el llibre hi ha una acceptació del fet de ser-ho, més subtil, però el missatge arriba més clar que en la pel·lícula, que queda massa forçat.

Simon i Leah, escena de la pel·lícula Con amor, Simon.
Simon i Leah, escena de la pel·lícula Con amor, Simon.

Però el que agrada de les pel·lícules és veure els personatges del llibre en carn i òs (tot i les comparacions que es puguin fer i les diferències entre la versió del llibre i els actors escollits, etc.)

Hi ha una escena, en particular, que em va agradar molt: quan en Martin vol disculpar-se amb en Simon i aquest li diu que no està enfadat per haver revelat que era gai sinó pel fet d’arrabassar-li el moment que ell decidís fer-ho públic. Molt emotiu.

Logo estrellaTe’l recomano

Si busqueu una història d’amor adolescent amb un apropament suau i emotiu a les dificultats que poden passar els adolescents gais per sortir de l’armari, aquest llibre i també la pel·lícula us poden encantar.

Anuncis

Tu nombre después de la lluvia, o una banshee que es fa de pregar

La portada i el nom eren atraients. El resum de la contraportada, també. Citar que és hereva de La dama de blanco de Wilkie Collins, no pot fallar. Així que me’l vaig agafar amb una idea i m’he trobat una novel·la que no ha complert les expectatives i, que en general, no m’ha fet el pes. Però comencem pel principi…

Informació bàsica de Tu nombre después de la lluvia de Victoria Álvarez

Logo estrellaLa lectura

L’Alexander Quills rep la misteriosa carta de la senyora Lisa Spillane, on li relata un fet esgarrifós: la mort del senyor MacConnal, anunciada per la banshee de la família O’Laoire. La petita població de Kilcurling ha entrat en pànic, ja que aquest estrany ésser no només anuncia les morts de la família a la qual pertany, sinó que temen que també d’aquells que gosen estar en els terrenys de Maor Cladaich.

L’Alexander, junt amb l’Oliver Saunders i en Lionel Lennox, aniran a Kilcurling, i més concret, a Maor Cladaich per descobrir el misteri de la banshee de la família O’Laoire. Allí coneixeran a Rhiannon, viuda O’Laoire, i la seva filla, Ailish, de la qual l’Oliver s’enamorarà a primera vista.

Amb el propòsit de vendre la propietat, els tres homes ajudaran a la família O’Laoire a escollir el nou propietari mentre investiguen sobre els orígens de la família i la banshee.

Logo estrellaLa meva opinió

Ho diré clar: li sobren pàgines. Crec que la història està plantejada per tenir-ne màxim 300 i en té més de 500. I se m’ha fet etern acabar-me el llibre i això que la temàtica m’agrada.

Un dels primers capítols ens porta l’aventura d’en Lennox a Egipte, a la tomba de Meresamenti, al misteriós mirall que allí s’hi guardava i a l’estranya figura encaputxada que li roba el preuat tresor. Amb aquest capítol vaig pensar -comença bé!! -. Però a partir d’aquí… bé, no és fins a l’últim capítol que sabem alguna cosa més d’aquest episodi d’Egipte. Decebedor. Crec sincerament que si hagués repartit aquesta història en diferents capítols intercalats o en petites referències durant el text, hauria resultat molt més interessant el llibre en conjunt.

La banshee... no m’atrau en especial aquest ésser fantàstic. Només deambula pels jardins de la propietat de la família a la qual serveix i anuncia, amb plors, la mort dels seus membres. I llavors per què anuncia la mort d’una altra persona? Doncs només hi ha dues opcions: un “culebrón del malo” o que no és una banshee. Què opineu? Sabeu quina ha escollit l’autora?

L’espiritisme és un tema que m’agrada i que, com moltes altres coses en aquesta novel·la, passa desapercebut i desaprofitat. Sí que apareixen unes màquines per captar esperits, però ja està. Només serveixen per dir al lector que l’Alexander té un parell de fantasmes que el segueixen. I ja està. Fins aquí l’espiritisme a la novel·la.

Buscar un personatge preferit o mínimament simpàtic és complicat. L’Alexander Quills és interessant però poc aprofitat. De tant en tant, l’autora deixa anar que té un passat trist i ple de fantasmes, però aquí queda la cosa fins que en un dels 10 capítols finals relata les seves penes a Rhiannon. Tot d’un cop. Desaprofitat completament. I l’aparició dels dos fantasmes a l’aigua per salvar-li la vida… em sona a Deus Ex Machina.

En Lionel Lennox… puff, és d’aquells personatges “puteros”, perquè més que conquistador, és el típic que va de flor en flor sense atenir-se a les conseqüències. Molt desagradable el què li fa a la Jemima (encara que ella no sigui una santa). A part de l’episodi d’Egipte, és un personatge que no m’ha caigut gens bé.

L’Oliver Saunders… bé, somiador, enamorat del concepte d’amor… potser és el personatge més interessant de la història i també està desaprofitat. Que relatin el passat del personatge en una conversa sense importància… crec que és fer un flac favor a les teves creacions.

Pel que fa a les dones de la novel·la… la Rhiannon és forta i de caràcter dur. Res a retreure-li.  L’Ailish és tot el contrari, somiadora i de caràcter eteri. Sembla més un ideal que una persona. Tal com es desenvolupen les escenes quan intervenen els personatges femenins, crec que l’autora es troba més còmoda amb elles que amb els seus personatges principals.

— Todo el mundo acaba muriendo –dijo Oliver por fin en voz baja. Las O’Laoire se volvieron hacia él–. Nuestro destinoestá escrito desde que nacemos con caracteres que muy pocas personas son capaces de descifrar. Yo no creo que el hecho de que su banshee anuncie la muerte de alguien la convierta en la culpable de la misma.

I tornem amb la banshee… no sé quina por ha de tenir Rhiannon d’aquest ésser (i el consegüent suïcidi per “salvar” la seva filla) si el pare de l’Ailish no és O’Laoire sinó Dragomirásky. Sí. Hi ha “culebrón del malo” amb l’amor entre la Rhiannon i en László Dragomirásky  i el posterior abandonament abans de casar-se. Ah, i descobrir que està embarassada i ha de tornar al poble on la criticaran però es troba un bon home, que sap de la seva situació, i li dóna una casa i un cognom a ella i a la nena. Ah! I l’home no és qualsevol, que és el ric del poble i el que té un castell…

Melisandre, Juego de Tronos

Així que, si és una banshee, passaria de la nena Ailish perquè no té sang O’Laoire. I passaria del següent propietari de Maor Cladaich, també. Bé, però ja es veu a venir que no és una banshee. Les pistes hi són, els únics que no les entenen són els personatges.

Els poders de l’Ailish també són un tema estrany. Suposem que eren heretats, no de la banda O’Laoire perquè no n’és la filla i per tant, queda descartat el parentesc amb Fionnuala (que també tenia aquesta habilitat); per altra els Dragomirásky estan interessats en les coses paranormals. Però és l’esposa, que no té cap relació -en principi- amb l’Ailish la que té el poder de l’endevinació. Potser s’ha deixat aquest misteri per les entregues posterior… però sincerament, sona a “culebrón” un altre cop.

La Margaret Elizabeth Stirling, per mi àlies Bathory és un personatge femení que té captius per la seva extraordinària bellesa a tots els homes, segons en Lennox. La realitat és que l’únic que baveja per ella és aquest personatge. Si ja feia mala pinta el tema, quan apareix i és descrita com un ésser extraordinari que porta tempestes… em sona molt a pel·lícula de sèrie b de Dràcula.

Perderse a una misma resulta mucho más devastador.

Logo estrellaTe’l recomano

Hi ha històries ben relatades, amb moltes peces i molts misteris per resoldre. Però no estic parlant d’aquesta. Quan comencem amb una premissa falsa (anar repetint que és una banshee quan tot indica que no ho és) la història perd tot el sentit. L’únic que val la pena d’aquest llibre són alguns capítols puntuals: dels primers, per la desaprofitada història d’Egipte; una mica més de la meitat, quan apareixen els possibles futurs propietaris i els 10 últims capítols, on es descobreixen tots els misteris. La resta, res. Una pèrdua de temps.

Warcross, la realitat virtual a un altre nivell

Quan va sortir aquest llibre, les xarxes socials anaven plenes de comentaris i d’imatges d’ell. I, tot i que, sempre m’ho prenc amb calma quan són llibres que tenen tanta publicitat, quan el vaig veure a la llibreria me’l vaig comprar.

oh dios

D’aquesta autora en coneixia l’altra saga Los jóvenes de la elite, saga que em vull llegir però que encara no he trobat el moment, així que aquesta és la primera novel·la que llegeixo d’ella. I he de reconèixer que m’ha agradat. Però ja sabeu… primer l’argument del llibre i després us explico que tal.

Informació bàsica de Warcross de Marie Lu

Logo estrellaLa lectura

L’Emika Chen no ha tingut una vida fàcil. La seva mare la va abandonar de petita, el seu pare es va morir deixant-la amb un deute important… ha sobreviscut en una orfandat i s’ha convertit en hacker i en caça-recompenses, perseguint els jugadors de Warcross que realitzen apostes il·legals.  Tot i les dificultats, ha sabut sortint-se força bé. Fins ara.

A punt de quedar-se al carrer per impagament del pis de lloguer, l’Emika només té l’opció d’atrapar si o si un jugador delinqüent. Tot sembla fer-li pensar que l’acabarà atrapant però quan acudeix la policia la recompensa és per un altre. L’Emika està desesperada i recorre a les seves habilitats com a hacker per entrar a Warcross i poder veure la cerimònia inaugural del Campionat Internacional. Quan a la partida apareix un objecte que es pot vendre per molts diners al mercat negre, l’Emika no s’ho pensa: utilitza un error en el sistema per prendre l’objecte, fent aparèixer el seu avatar en mig de la partida retransmesa a milions d’espectadors arreu del món. La partida és clausurada i l’Emika comença a rebre insistents trucades d’un número desconegut. Quan per fi decideix afrontar les conseqüències dels seus actes, l’Emika descobreix que les trucades són d’en Hideo Tanaka, creador de Warcross, que l’invita a reunir-se amb ell al Japó. Amb aquesta petició sorprenent sobre la taula, també se li afegeix el pagament dels deutes, les mensualitats del pis de lloguer i una oferta de treball. Però tota bona proposta amaga un costat perillós.

Logo estrellaLa meva opinió

Primer de tot us posaré en situació, perquè sense tenir referència del sistema NeuroEnlace o del Warcross és complicat fer-se una idea del llibre.

La novel·la se situa a Nova York en un futur no massa llunyà, on la gent té una vida virtual integrada en la real. O dit d’una altra manera: la vida real és millorada per la virtual, ja que el sistema NeuroEnlace es connecta directament al cervell i per tant, no hi ha errors de disseny o de qualitat de les textures. A més a més, existeix el joc Warcross, un món virtual extensíssim, on fins i tot hi ha una part oculta on es poden comprar drogues, armes o buscar un assassí a sou. El sistema NeuroEnlace està integrat a les  ulleres (més modernes que el sistema de Ready Player One o el de SAO) i, posteriorment, a les lents de contacte que Hideo Tanaka fa arribar a tothom de forma gratuïta.

Warcross Aesthetic, de http://iluminaes.tumblr.com/
Warcross Aesthetic, de http://iluminaes.tumblr.com/

Cada any se celebren els campionats de Warcross que consisteixen en una lluita per treure l’artefacte de l’equip contrari (un “roba la bandera”, per entendre la dinàmica). Els equips estan formats per un nombre tancat de jugadors per equip: 5, en les posicions de capità, lluitador, escut, lladre i arquitecte. L’Emika es troba en l’equip de Jinetes fénix en la posició d’arquitecte.

La nostra protagonista no és una experta en Warcross, no té un nivell elevat com els seus companys d’equip, ni ha jugat en la majoria d’escenaris. Malgrat tot, es defensa suficientment bé, fet que fa que sembli un personatge massa perfecte en aquest aspecte. Un mes de marge per aprendre a moure’s com els seus companys és limitat. No podem oblidar que no només ha de guanyar la partida sinó que també ha de hackejar els altres jugadors o els seus propis companys per trobar l’anomenat Cero, l’enemic que està atacant Warcross i en especial a Hideo Tanaka.

I parlant d’en Hideo… En la majoria de novel·les juvenils hi ha alguna història d’amor. Per sort, en aquesta no és el principal de la trama o no pren el protagonisme a la història. L’Emika idolatra en Hideo. Aquest va crear Warcross quan tenia 13 anys i per a l’Emika va ser font d’inspiració en un moment delicat de la seva vida. Gràcies a ell va aprendre programació i es va convertir en hacker. Així que s’entén que quan té l’oportunitat de conèixer el seu ídol en persona se senti atreta per ell. A més, el noi és discret, és ric (molt ric), té un passat misteriós… vaja, tret d’en Levi de Fangirl, la majoria de personatges masculins a les novel·les juvenils compleixen almenys dues de les tres coses que he citat. I en Levi és adorable… La seva relació és correcta. A veure com ho explico… hi ha curiositat, però no cauen l’un als peus de l’altre a primera vista. I és d’agrair.

Bé, ara anem per l’enemic. En aquest primer llibre de la saga sabem d’ell molt poc. L’Emika dedueix que vol matar en Hideo, però els motius de fer-ho, no es rebel·len fins al final. Tampoc coneixem la seva identitat (fins al final), tot i que hi ha un moment on apareix citat aquest personatge en un altre context. No donaré més pistes. Vaig pensar que podria ser en Cero i vaig encertar. Em va decebre una mica endevinar-ho i per això no té les 5 estrelles.

Logo estrellaTe’l recomano

L’acció és àgil i la lectura és ràpida. Atrapa i, per sort, els capítols tenen la mida justa per poder-los llegir en poca estona (ideals per a transport públic). Molt entretingut i un fantàstic inici de trilogia.

La primera onada o com descobrir que ets prescindible

Abans de començar amb la ressenya, vull agrair a la Mariló Àlvarez i a l’Editorial Bromera per fer-me arribar un exemplar de la seva novel·la La Primera Onada. Per motius, que ja he comentat en una entrada anterior, no he pogut ni em veia amb la capacitat de fer una ressenya decent. De moment, tot sembla tornar al seu curs i espero poder-me dedicar al blog i als llibres tant de temps com ho feia abans.

Però comencem amb la fitxa del llibre:

Informació bàsica de La Primera Onada

Logo estrellaLa Lectura

L’Alice és una del jovent escollit en la primera onada d’èxode a la Lluna. La Terra s’està morint després de la Gran Guerra i ella, junt amb altres joves dels diferents barris (diferenciats per colors) seran separats de les seves famílies i amics i enviats a una estació on, segons el missatge oficial, hauran de treballar per engrandir-la i fer que sigui habitable per més colons.

Però com sempre, el missatge oficial dista molt de la realitat.

Logo estrellaLa meva opinió

No puc dir que la història m’hagi sorprès, però les distopies ja ho tenen això. Tot sembla ser correcte, fins i tot perfecte, però sempre hi ha algun rerefons negatiu. Malgrat això, La Primera Onada és una novel·la molt ràpida i àgil de llegir, ben estructurada i amb personatges interessants.

Ens trobem una trama ambientada en un punt inconcret del futur, després que la humanitat hagi patit les conseqüències d’una guerra (que suposo que era a escala planetària) anomenada la Gran Guerra i en una societat estamental diferenciada pels colors de la roba, essent els vermells els més privilegiats i els que viuen a la metròpoli.

El segon escenari important de la novel·la és la colònia a la Lluna. En ella no es parla de la tecnologia emprada per tenir gravetat o aigua, però no fa falta perquè la nostra protagonista no en sap d’aquests temes i per tant, només en podria especular.

Com ja s’ha vist en el petit resum de la història, l’Alice és la nostra protagonista i la veu de la història. Ella ens relata els fets i les seves vivències en primera persona i amb ella podem veure temes com la diferència de classes (diferenciats, sobretot, pel color de les seves robes, però també per la condició física, l’alimentació i l’educació), l’estratificació social per funcions i caràcter de la persona, la tirania dels professors i doctors vers els “nous treballadors” de la colònia, la discriminació entre ells mateixos per idees preconcebudes sobre les capacitats d’una persona per la seva classe social… però també l’amistat i la solidaritat en moments i situacions adverses.

En un moment de la història l’Alice i en Gad es troben en una situació difícil que, en qualsevol dels dos casos ens fa reflexionar sobre el poder que tenim sobre la vida dels altres. No puc dir gaire cosa perquè és al final de la història i trauria la gràcia.

Tot i estar plantejada per un públic juvenil, també se’l pot llegir una persona adulta i crec que seria una bona lectura per a les escoles o els clubs de lectura jove.

Per últim només diré que està escrita en valencià, cosa que per mi no és rellevant, però si se l’ha de llegir una persona més jove, estaria bé tenir una petita equivalència per no perdre’s.

Logo estrellaTe’l recomano

És molt recomanable per un públic juvenil i per a clubs de lectura i debats a les escoles, per tots els temes que tracta i per la forma que són expressats. Una molt bona lectura.

La mano izquierda de la oscuridad

Després d’un temps sense publicar, us porto una de les novel·les que més m’ha agradat de les que porto d’any. La mano izquierda de la oscuridad és una obra de Ursula K. Le Guin, autora que ens va deixar el mes de gener d’aquest any. Em va costar arrencar i enganxar-me a la història, però després de 50 pàgines, el viatge per Gueden es fa emocionant i el final no decep.

Forma part del cicle Ekumen i per mi, és la primera aproximació a la ciència-ficció d’aquesta autora. Em vaig llegir (ja fa uns anys) les històries de Terramar, i em van encantar. Però tornem a la novel·la de la qual parlarem.

Informació sobre La mano izquierda de la oscuridad

EstrellaLa Lectura

En Genry Ai és un enviat de l’Ekumen (una unió de planetes amb finalitats d’ajudar-se i comerciar, sense obligar a estar sota un mateix tipus de govern) al planeta Gueden o també anomenat Hivern, ja que es troba en una edat glacial. La seva missió és aconseguir que Gueden s’uneixi al Ekumen i per això porta un temps instal·lat a la capital de Karhide intentant, gràcies a la intervenció del primer ministre Estraven, parlar amb el rei Argaven.

Dígame, Genry, ¿qué se sabe? ¿Qué hay de cierto en este mundo, predecible, inevitable, lo único cierto que se sabe del futuro de usted, y del mío?

-Que moriremos.

-Sí. Sólo una pregunta tiene respuesta, Genry, y ya conocemos la respuesta… La vida es posible sólo a causa de esa permanente e intolerable incertidumbre: no conocer lo que vendrá.

Però, quan per fí aconsegueix aquesta entrevista, Argaven sembla preocupat per d’altres assumptes que Ai no compren. I justament, Estraven, que era el seu promotor, conseller i amic, és acusat de traïció i es veu obligat a sortir del país sota pena de mort si torna. Estraven aconsegueix sortir de Karhide, amb certes dificultats, en direcció al país enemic de Karhide, Orgoreyn, amb un règim completament diferent.

Ai, veient la negativa del rei Argaven a escoltar-lo i “abandonat” per Estraven, marxa també a Orgoreyn per a convèncer el seu govern sobre que accepti l’annexió a l’Ekumen. Però no li serà gens fàcil.

Logo estrellaLa meva opinió

He de reconèixer que és sorprenent com la novel·la explora la possibilitat d’una societat neutre on no hi ha conflicte de gènere. I pel nostre protagonista, que és enviat d’un altre planeta, on si hi ha diferència de gènere, és una mica confús.

No hay división de la humanidad en dos partes: fuerte/débil; protector/protegido; dominante/sumiso; sujeto de propiedad/objeto de propiedad; activo/pasivo. En verdad toda esa tendencia al dualismo que empapa el pensamiento humano se encuentra aminorada o cambiada en Invierno.

Durant gran part del mes, els guedenians són ambisexuals o hermafrodites i és durant el període de khemmer que adopten forma masculina o femenina segons la seva parella sexual.

Però  la novel·la va més enllà i explora la condició humana, les relacions humanes i les relacions entre diferents pobles. Amb gran encert qüestiona postures ideològiques com ara el sexisme, el racisme o el patriotisme.

-Preferiría quedarme en Karhide… –

Y me pregunté, no por primera vez, qué es el patriotismo, en qué consiste realmente el amor a un país, cómo nace esa urgente lealtad que le había sofocado la voz a mi amigo, y cómo un amor tan verdadero puede convertirse, demasiado a menudo, en un fanatismo tan vil e insensato. ¿Dónde estaba el error?

I també ens planteja moltes preguntes: Té relació la diferència de gènere amb els conflictes bèl·lics? Per què té tant valor l’honor que la traïció es paga amb la mort? Com seria una societat on no hi hagués diferència entre els gèneres?

Però deixem el rerefons de la història per parlar pròpiament d’ella i dels seus personatges.

La història té dos personatges forts: en Genry Ai i en Estraven. Des del moment que va aparèixer Estraven em va caure bé. És el primer en creure en el projecte que li planteja Ai i això li comporta haver-se d’exiliar i ser objecte de suspicàcies pel mateix Ai. Malgrat això, quan es troba en perill de mort, posa en risc la seva vida per ajudar-lo. El final no us el revelaré però ja sabeu que tinc debilitat per personatges que acaben malament.

En Genry és el narrador “principal” de la història. I ho poso entre cometes perquè hi ha capítols que no són narrats per ell, però en general, el pes de la narració està sobre les espatlles d’aquest personatge i, en menor part, sobre les de Estraven. Intercalats amb la narració principal (en estil diari personal) hi ha petites històries i llegendes de Gueden. La que em va agradar més és la història del Día decimonono. Us l’heu de llegir! Aquests relats permeten conèixer millor la cultura, la tradició i el pensament dels habitants d’Hivern.

Logo estrellaTe’l recomano

L’autora ens presenta un món diferent i complex que fa plantejar els nostres propis conflictes amb la identitat i els tabús de la societat en què vivim. Apte per a una segona i tercera relectura. Altament recomanable.