Estirant el fil escarlata, o el viatge en el temps

Porto temps sense publicar i sense passar-me pel blog. Em disculpo i espero almenys retornar a una entrada cada 15 dies. Però bé, deixem les disculpes per anar a parlar del llibre que ens ocupa avui.

info-estirant-el-fil-escarlata

El vaig veure per primer cop a les prestatgeries de la Fnac i em va semblar interessant, però com que ja portava una pila de llibres que em volia comprar no el vaig agafar. Per sort, a la biblioteca si ho van fer i així avui us el puc comentar. Anem a la lectura.

L’ésser humà és capaç del millor i del pitjor. […] I sempre els segueix l’eterna pregunta de com es pot explicar la maldat de què és capaç l’ésser humà. 

 

Estrella

La Lectura

La novel·la es divideix en dos moments temporals: la traductora, en el present i el Robert, en el passat. Però no un passat qualsevol, ni en qualsevol ciutat, ens trobem a la Londres de Jack l’Esbudellador. A la nostra protagonista femenina l’acaba de deixar el xicot de tota la vida i es troba en un moment delicat en la seva vida professional. Quan una bona amiga li presenta en Robert, un personatge entranyable que li encomana escriure les seves memòries, ella veu l’oportunitat de fer el salt de traductora a autora.

Tot i no estar del tot convençuda, accepta la feina, sense esperar-se què pot explicar-li en Robert d’interessant. I és que, qui es pot creure que en Robert ha realitzat tres viatges en el temps, on a part de conèixer els seus avantpassats anglesos, ha conegut en Conan Doyle i en Robert James Lees?

Doncs, mireu, amic meu, jo crec que l’assassinat és com un fil escarlata que està embolicat en la troca sense color de la vida. El deure d’un bon detectiu és desembullar la troca i estirar aquest fil. 

EstrellaOpinió Personal

És una novel·la breu, que sembla ser característic d’aquesta autora. Això fa que els dos personatges quedin una mica “desemparats” dins l’escena. M’explico. En menys espai es pot mostrar menys coses i per tant, s’ha de dir molt més per fer avançar l’escena. No flueix cap endavant en els detalls, sinó que els personatges empenyen l’escena, sobretot el menorquí, ja que la traductora és un personatge força estàtic. Només recordo un capítol que em va agradar molt per no sentir que els personatges empenyien l’escena i és el del passeig pel parc d’en Robert i la Laura. Trenca una mica el ritme general, però és d’agrair.

Com he dit abans, l’estructura és en dos moments temporals diferents, però en cap moment et perds. Per mi, els capítols més interessants són els d’en Robert i les seves aventures pel Londres del segle XIX. La noia i els seus problemes amorosos no m’han fet el pes.

El viatge en el temps (i el motiu per dir que és de CF) només és un recurs que fa servir l’autora per col·locar un personatge del nostre temps a un temps anterior. Però no espereu explicacions tècniques ni investigacions, ni la curiositat de la protagonista per comprovar si el que diu en Robert és vertader. Aquí el fet es dona com a possible i el lector l’ha d’acceptar. Malgrat això, ella es planteja si l’hi està prenent el pèl, cosa que trenca una mica el fet d’acceptar el desconegut.

El que si m’ha molestat de veritat, és que hi hagi faltes d’ortografia. Fa molta ràbia trobar-ne, sobretot quan són faltes i no una lletra correguda. Que es poden colar? Sí, i tant. Però fa ràbia.

Potser he llegit (i vist) massa sobre l’època de Jack l’Esbudellador i les teories sobre per què va desaparèixer al cap de tants assassinats. I moltes pequen de ser “bodrios” en tota regla. Si busques una novel·la de detectius, no és el teu llibre. Si busques una novel·la de ciència-ficció científica, no és el teu llibre. Però si vols una novel·la curta, amb una premissa interessant i apte per llegir en el transport públic (molt important!!), aquest sí és el teu llibre.

Anuncis

Las Estrellas son Legion, o el camí per coneixes a un mateix

Informació bàsica de Las Estrellas son Legión de Kameron Hurley

Primer de tot em vull disculpar per la meva desaparició. Els motius són familiars i, ara que sembla que tot torna al seu curs, intentaré treure temps per publicar. Dit això, tornem al tema.

Amb la majoria de llibres acabo amb una sensació clara de si m’ha agradat o no. Estranyament, amb aquest no m’ha passat. Potser perquè no he sabut entrar en el món de la Legión o potser perquè encara no havia sortit del món de l’anterior llibre… Ves a saber! Esperava potser que em captives més però no ha estat així.

EstrellaLa Lectura

La Zan és desperta a un món que no reconeix, envoltada de gent estranya que diu que és la seva família. Li diuen que ha de confiar en les seves paraules, però com fer-ho quan no recordes qui ets?

La Jayd ja ha passat per això moltes vegades. La Zan torna del Mokshi, un món abandonat a l’anell exterior de la Legión, sense memòria. La primera vegada no sabia que pensar, però després de tot el que ha passat i de tot el que han fet, pensa que és millor que no recordi qui és.

Però la Zan ho anirà recordant a mesura que els esdeveniments es precipitin. Després de què la Jayd sigui entregada a les Bhavaja, un món-nau veí en guerra amb les Katazyrna (el món-nau on es troben la Zan i la Jayd), la Zan haurà de sobreviure, recordar i salvar a la Jayd i a sí mateixa.

EstrellaOpinió personal

La novel·la està protagonitzada únicament per dones. I ho cito perquè és el que destaquen principalment d’ella. Tot i que la qüestió del sexe dels personatges és lògic per la trama, sincerament, no sé perquè tant de “rotllo” amb això. Té la seva lògica que siguin dones, ja que el món-nau les necessita per regenerar-se. És a dir, queden embarassades i pareixen el que necessita el món-nau. Dur? Si. Sobretot l’escena en què Arankadash ha d’acomiadar-se del seu bebè-peça perquè el món-nau la reclama… Però tret d’això, podrien ser de color blau o no ser humans…

Solo hay una forma de tener paz. 

-¿Paz para quién? -pregunto-. No hay paz cuando eres esclava.

La història es podria etiquetar com a una Space Opera, tot i que només hi ha unes quantes batalles espacials i es centra més en els mons/nau que amb l’exterior d’ells.

Està narrada des de dues visions: la Zan (amnèsica) i la Jayd (que diu menys del que sap), però es centra sobretot amb la Zan. Cap dels dos personatges m’ha captivat realment. Potser la Zan (sobretot a meitats de la segona part) és la que més m’ha agradat. La Jayd… puff no. No m’ha fet el pes i potser és perquè li recau la trama política (i m’avorreix mortalment el politiqueo). Das Muni, Casamir i Arankadash són les meves preferides, per la seva lleialtat i amistat.

Hi ha part de la història que sembla que li costi arrancar. En realitat l’acció pròpiament dita està concentrada a la primera i tercera part, deixant una immensa segona part amb moltes aventures però que no aporten gran cosa a la trama principal.

Malgrat això, considero que el millor de la novel·la

són les descripcions de les diferents plantes o seccions del món-nau, tan diferents i sorprenents entre elles. Algunes posen els pèls de punta… (odio els papallons… i no m’importa que facin llum o el que sigui… els odio!!).

¿Es una sociedad pacífica y perfecta si no ves la mugre? ¿Si miras hacia otro lado? quizá cada sociedad es una utopía cuando no consigues retirar todas las capas y ver qué hay debajo.

Sabíeu que...

L’obra  Las Estrellas son Legión va rebre una crítica negativa pel fet de què els personatges de la història siguin únicament femenins, rebatejant-la amb el títol    Lesbianas en el espacio. L’autora s’ho va prendre força bé i va decidir publicar un bon nombre de llibres amb la doble portada.

Segurament el recomanaré en algun moment, però no crec que sigui una lectura que agradi a tothom.

[Repte18] #LeoAutorasFantásticas

Després de pensar-hi molt, he decidit unir-me a un nou repte compartit amb el meu altre blog Quimeres de Paper: #LeoAutorasFantásticas.

Segur que coneixeu la iniciativa #LeoAutorasOct. Si no és així, a l’enllaç trobareu més informació sobre ella. Després de l’èxit, molts blogs han continuat amb l’esperit de la iniciativa: Llegir més llibres escrits per escriptores durant tot l’any. 

I és que pràcticament no llegia autores… El 2017, de 50 llibres només tres eren escrites per dones…

Oh no!

Així que m’uneixo a la iniciativa (que ja toca llegir autores!!).

També aprofito per agraïr al grup de Goodreads #LeoAutorasFantásticas per la seva increïble i completa llista d’autores (que podeu consultar en el grup o aquí) i que em servirà per trobar llibres per el repte.

De moment, comencem amb el llistat de lectures que porto aquest any (i que aniré ampliant a mesura que vagi llegint i ressenyant llibres):

  1. Enxarxats de Carme Torras
  2. Las Estrellas son Legión de Kameron Hurley
  3. Moriré besando a Simon Snow de Rainbow Rowell
  4. La Reina Roja de Victoria Aveyard
  5. Estirant el fil escarlata de Montserrat Galícia
  6. La mano izquierda de la oscuridad de Ursula K. Le Guin (ressenya en procés)
  7. Warcross de Marie Lu (Ressenya en procés)
  8. Fangirl de Rainbow Rowell (en lectura)
  9. Tu nombre después de la lluvia de Victoria Álvarez (en lectura)

 

El meu propòsit és llegir almenys la meitat (25) d’autores, però espero poder llegir-ne uns quants més.

Què opineu? Us afegiríeu al repte??

 

Enxarxats, la immortalitat a la xarxa

Informació bàsica de Enxarxats de Carme Torras

Enxarxats, de Carme Torras, és la novel·la més recent que s’ha publicat d’aquesta autora i la primera que llegeixo d’ella. Me l’ha havien venut diferent al què és, però això no vol dir que no m’hagi agradat. Més bé vol dir que hauré de canviar de recomanador de llibres, perquè s’ha inventat l’argument…

Read the book

Però anem al tema.

Després de quedar-me descol·locada, perquè esperava un desenvolupament diferent, he intentat fer un “reset” per no perjudicar la història. A partir d’aquí ja tot ha anat sobre rodes.

EstrellaLa Lectura

La història està protagonitzada per la Júlia Pagès, professora universitària i investigadora en el camp de la robòtica, que acaba de tornar dels Estats Units a Barcelona per ocupar la plaça de l’Ariadna Mestres, segona protagonista de la història, que s’ha jubilat i ha desaparegut del mapa.

Fins aquí tot sembla normal, però la Júlia es trobarà que en prendre possessió de l’antic despatx de la professora Mestres, hi ha arxius d’aquesta a l’ordinador. Quan comença a rebre missatges d’una icona amb forma d’aranya, la Júlia pensarà que no són dirigits a ella sinó a la seva predecessora, però amb el pas dels dies i missatges, començarà a dubtar-ho i voldrà esbrinar qui hi ha darrera de tot plegat.

Sigui qui sigui que mou els fils, ha de ser el rei dels titellaires perquè, brodant una filigrana, acaba d’aconseguir un impossible. 

EstrellaOpinió personal

La novel·la ens situa en un futur tan pròxim que podria ser el present. L’interconnectivitat ja està present a les nostres vides i en el futur encara ho estarà més. En alguns moments això m’ha fet sentir com a la Júlia, quan s’adona que ha estat condicionada. Fins a quin punt les nostres decisions són nostres? Estem tots condicionats a fer el què ens marquen les tendències? L’escena de la classe em va posar els pèls de punta.

A través de la Júlia anem coneixent la història, però és gràcies a les recreacions de l’Ariadna que anem esbrinant què li passa a la Júlia i per què. La veritat és que el personatge de la Júlia a vegades se’m feia una mica pesat. De veritat es pot fer tant de cas a aplicacions com l’Horòscop o a les cites del Cargol? Tant com per canviar les decisions… he tornat al condicionament… bé, és un tema francament preocupant.

En canvi, les recreacions m’han encantat. L’Ariadna és un personatge carismàtic i que costa no sentir-se fascinat per ella, però a la vegada… bé, no vull dir res, per no fer espòilers. Haureu de llegir el llibre.

La novel·la ens planteja un dilema moral interessant i plantejat de forma innovadora: seguretat versus llibertat. Seguretat en el fet d’acceptar que una organització de ments brillants i alts estàndards morals dirigeixi la xarxa per aconseguir un futur interconnectat i eficient o la llibertat de permetre que la xarxa evolucioni sense un control i acabi esdevenint un futur inestable i amb moltes dificultats.

Sincerament, no sabria que escollir. M’acullo a la vida dels pares de la Júlia… (d’acord, tampoc ens passem… ), preferiria que hi hagués algun tipus de control independent de possibles influències externes. I com que l’ésser humà és influenciable, tornem al punt de partida. Millor m’abstinc d’escollir, de moment ja en tinc prou en discernir si estic condicionada o no a certes decisions…

Enxarxats ens proporciona una història sense massa descripció -agradable, la ciència-ficció peca a vegades de descriure àmpliament termes científics que no acabo d’entendre, per no dir que no entenc en absolut- i directa. De contrapartida, potser li manca una mica més d’intriga i no he acabat de notar la sensació d’angoixa i paranoia en la qual es veu immersa la protagonista -tret del condicionament-.

Una lectura molt recomanable i que et fa plantejar la relació que tenim amb les xarxes i internet.

 

 

The Power, quan el poder es troba a mans de les dones

Informació de The Power de Naomi Alderman

Fent una llista de les pròximes novetats editorials en ciència-ficció va aparèixer aquest llibre. Em va cridar l’atenció el títol i la portada, però molt més el comentari de Margaret Atwood que apareix en la portada. Amb aquesta madrina, què pot sortir malament? Després vaig llegir de què anava i els comentaris de la obra que apareixen a contraportada i vaig pensar: Què pot sortir malament?

Doncs haureu de seguir llegint per saber-ho.

EstrellaLa Lectura

Les primeres pàgines d’aquesta novel·la són un parell de cartes on en Neil li envia el manuscrit de “The Power” a Naomi. A partir d’aquí comença la història amb diferents personatges i situacions.

Tenim a la Roxanne Monke (Roxy), que presencia l’assassinat de la seva mare; tenim a Allie (posteriorment, Eva) que escapa després de matar al seu pare maltractador; tenim en Tunde, un noi nigerià que estudia periodisme i grava l’atac -i el contraatac- d’un home i una noia en un supermercat; i trobem la Margot, alcaldessa d’una ciutat americana que defensa la seva filla Jos quan aquesta se li desperta el poder i ataca un noi sense voler.

El cielo, que parecía azul y despejado, se cubre de nubes, pasa de gris a negro. Habrá tormenta. Ha tardado en llegar, el polvo está reseco, el suelo anhela agua oscura que lo empape, un diluvio. Porque la tierra está llena de violencia, y todos los seres vivos se han perdido.

I què tenen en comú? Tots estan relacionats amb el canvi físic que pateixen les noies adolescents i que els hi permet crear i utilitzar l’electricitat. Un do que genera terror en els homes i adoració en les dones.

La política, les drogues, la religió i la violència estaran presents en les històries dels protagonistes, que relataran com un canvi en el posicionament del gènere acabarà descontrolant-se de formes inimaginables.

EstrellaOpinió personal

Parlar dels personatges és rebel·lar massa de la història, així que salto i passo a donar la meva opinió sobre el llibre. La història està dividida en vàries parts. Fins aquí normal. Però aquestes parts estan subdividides per les històries dels diferents personatges i aquí ja comença a patinar el tema. Hi ha personatges que pràcticament no aporten res. Un d’ells és Margot, que amb ella només es vol ensenyar la part política, però no aporta res a la història en conjunt. La Jos, la filla de la Margot, és un altre personatge que no aporta res i fa que aquestes parts siguin avorrides de llegir.

Els personatges més interessant -i poc explotats- són en Tunde i la Roxy. Només amb ells dos s’hagués pogut explicar la història: Tunde amb la part de corresponsal en zones conflictives i explicant la política i la religió i; Roxy pel que fa a les drogues i la violència. La visió des del punt de vista masculí i femení. Per mi així hagués quedat rodó.

Les trames personals són pobres i els conflictes interns redactats en tercera persona del present no ajuda.

Invertir els rols, però, és el més interessant i el millor que et pot aportar aquesta novel·la. És, clarament, una crítica de la societat actual però amb els rols invertits: on l’home és el “sexe dèbil” i la dona és “superior”.

S’intercalen fragments de tractats arqueològics que prenen sentit al final del llibre, on hi ha un intercanvi epistolar entre Neil (el suposat autor del manuscrit) i Naomi, i on es pot intuir que el matriarcat s’ha instituït com a forma de societat i que la història s’ha retocat per eliminar que els homes van ser els “superiors” en un temps anterior al cataclisme.

Sincerament, la idea és bona però la tria dels personatges i l’estructuració de la narració fan que aquesta distòpia qualificada de feminista no sigui el que esperava.