Las Brigadas Fantasma

Informació bàsica de Las Brigadas Fantasma de John Scalzi

Avui us porto la segona part de La vieja guardia de John Scalzi. Una segona part on ens retrobem amb la Jane Sagan i on l’acció i les escabetxines es fan habituals. Com que és la segona part d’una saga ja saps el que toca… ESPÒILERS!!! Prometo no fer masses referències al primer llibre…

Però anem al “lio” i començem directament per la lectura.

EstrellaLa Lectura

La batalla de Coral no va ser un complet desastre. Tampoc un èxit aclaparador, però ha deixat l’univers conegut en una calma tensa abans de la tempesta. Els Generals de la FDC i les Forces Especials saben que alguna cosa s’està coent, però la magnitud és més gran del que tothom creu. Tres grans races (eneshans, raeys i obis) i un humà, Charles Boutin, s’han unit per acabar amb la humanitat.

El motiu no el coneixen, però l’amenaça és real. I en temps de guerra tot està permès. Així doncs, Jared Dirac serà creat amb un únic propòsit: la implantació de la consciència gravada del científic Charles Boutin per tal de conèixer els plans d’aquest i aturar-los.

No tot resultarà tan fàcil per les FDC i les Forces Especials, i ni molt menys per en Jared i la Jane Sagan.

EstrellaOpinió personal

Igual que amb La vieja guardia, la història està centrada principalment en un personatge. En aquest cas en Jared Dirac.

En Jared es creat com a membre de les Forces Especials a base de diferents mostres d’ADN i millores físiques com la Sang sabia o el Cervell amic. Però ell és diferent dels seus companys d’esquadró, ja que li implanten una consciència externa: la gravació de la consciència d’en Charles Boutin, traïdor de la humanitat. El per què? Doncs per saber què és el que planeja fer. Les conseqüències? Hauràs de llegir el llibre.

En Charles Boutin és l’antagonista de la història. Tot sembla indicar que vol venjar-se per la mort de la seva filla, però hi ha molt més darrera d’aquest fet i més raons per a dur a terme un extermini en massa d’aquesta classe.

Ens retrobem amb la Jane Sagan, (personatge que ja apareix en el primer llibre) membre de les Forces Especials i líder de l’esquadró on es troba en Jared. Tot i no sentir massa simpatia per ell, al final compren molt bé la seva decisió. (shhh espòilers… )

shhh espòilers

Us haureu de llegir el llibre si voleu saber de què parlo.

Per últim tenim en Cainen… *sospirs*… és el personatge que més m’ha agradat i ni tan sols és humà… (em sento Kirk… ).

Sin embargo- continuó Cainen – la posibilidad de escoger cuenta. La independencia cuenta. Cuando viniste por primera vez a nosotros, te dimos la opción de continuar. ¿Recuerdas?

Bé, d’ell no puc parlar massa per què forma part -imprescindible- de la història. És un Raey, capturat i interrogat per la Jane Sagan i posteriorment, col·laborador de les FDC en contra del pla per exterminar la humanitat. Entenc en Wilson perfectament.

En general m’ha agradat més que La vieja guardia però igual que el primer, m’ha faltat més història dels personatges. Tot i estar centrat en la vida d’en Jared Dirac, on podem llegir les seves reaccions, els seus dilemes i els seus temors, en realitat l’ha pregunta que t’acabes fent és: conec el personatge o és un complet estrany?

I és aquesta la sensació. Tot i tenir dades (recollides enmig d’escenes d’acció) el personatge principal queda superficial i la sensació és de trobar-te un mur i no saber com ha aparegut.

Pel que fa a la trama, trobo que té una mica més de profunditat que l’anterior entrega, ja que explica amb més detall el procés de gravar consciències i transmetre-les, què són les Forces Especials (i per què no es fan gaire amb els membres de les FDC), la vida d’algunes espècies alienígenes i els draps bruts de la FDC. Malgrat tot, són molts temes per a 316 pàgines… però és part de l’encant de John Scalzi… (i és molt fàcil acostumar-se a ell).

L’humor decau en pro de més worldbuilding, que trobo fantàstic perquè sinó aquesta saga és poc més que acció, escabetxines i moments hilarants.

I amb tot l’hi poses 5 estrelles? Quina barra… ejem, doncs si, l’hi poso 5 estrelles, en part perquè encara que sigui superficial, és ràpida i senzilla de llegir (no tot ha de ser transcendental, no ens passem!)  i perquè m’ha encantat el final. Esperava uns fets i unes repercussions i Scalzi m’ha donat uns altres, molt lògics, però que no esperava en absolut. I per això es mereix les 5 estrelles. No tothom té la capacitat de sorprendre.

T’hauràs de llegir el primer, però si l’acabes i t’agrada, continua. Jo ja tinc el tercer a la cua de pendents d’aquest any… i després d’acabar una saga sencera en 1 mes, per què no continuar amb una altra?

Anuncis

La Vieja Guardia, o convertir-se en soldat als setanta-cinc anys.

Informació bàsica sobre La Vieja Guardia

Estrella

Com vaig saber d’aquest llibre?

Després de llegir Redshirts vaig buscar quins llibres més hi havia publicats en castellà d’aquest autor, i aprofitant Sant Jordi (i els seus magnífics descomptes) vaig comprar-me el primer d’aquesta saga, per veure què tal estava.

És la primera Space Opera bèl·lica que llegeixo i, he de confessar, que no m’ha desagradat. Però primer de tot, un resum de la història.

EstrellaComencem la lectura

En John Perry té setanta-sis anys. No fa massa que ha quedat vidu i ha decidit que el seu temps a la Terra ha acabat. El dia del seu aniversari fa una última visita a la tomba de la seva esposa i s’allista a les FDC (Forces de Defensa Colonial) per convertir-se en soldat, protector d’unes colònies de les que gairebé no sap res.

A la nau que els portarà fins la seva base d’entrenament coneixerà a en Harry, la Susan, la Maggie, la Jesse, l’Alan i en Thomas, i formaran una bonica amistat, tot esperant les millores físiques que els ajudarà a convertir-se en soldats útils. Tots tenen una idea preconcebuda de quines millores rebran, però cap d’ells s’espera el que s’acaben trobant.

Després dels canvis i d’un període d’adaptació (explorant les capacitats físiques del nou cos, que és com dir folleteo a saco) comencen el dur entrenament. Saben que dels 1000 vells allistats no arribaran a sobreviure ni tres quartes parts… la guerra és dura i els enemics són heterogenis i molt bel·ligerants. Molt més del que tots pensaven.

Os desprecio y os amo, a vosotros que sois mi condena y mi salvación. Marchaos ahora, para que podamos destruir este lugar y celebrar vuestro progreso. Marchaos.

EstrellaPersonatges

Només us parlaré d’en John Perry, el protagonista indiscutible d’aquesta història. I per què només ell? Bàsicament perquè dels altres hi ha poca cosa a dir. L’autor no ha aprofundit massa en els personatges i com a molt tenim algunes dades dels altres (que només arriben a formar una llista bastant llarga de noms) sense massa transcendència. Tampoc us parlaré de la Jane Sagan, perquè resultaria difícil no fer espòilers.

John Perry, de Caporal a Capità en pocs mesos: A en John se li dóna bé la guerra. Pensa ràpid, té bones idees i aconsegueix salvar -no sempre, però ho intenta- el seu esquadró o grup assignat. També té molta sort i això fa que ascendeixi ràpid en la jerarquia i estigui ben considerat dintre de les FDC. Pel que fa al seu caràcter i la seva vida anterior, coneixem relativament poc. Era escriptor, va enviudar, troba a faltar la seva esposa, Kathy, i preferiria estar casat, perquè estar-ho li dóna estabilitat. Té un sentit de l’humor peculiar.

EstrellaQuè m’ha agradat i què no?

L’acció és continua i trepidant. Té el seu punt d’humor, però també hi ha moments tristos que et fan pensar. Recordo que estava llegint una de les morts al tren i em va deixar estupefacte. Amb poques paraules va descriure una mort tan terrible que vaig haver de parar de llegir uns minuts per pair-ho. Potser sóc jo que sóc sensible…

not-okay

A mig llibre em vaig trobar amb el dilema: serà només això? Aventures a diferents planetes i massacres d’espècies alienígenes? Després de Coral t’adones que no. Per sort!!

El que més m’ha faltat és aprofundir en els personatges. És complicat perquè hi ha molts (i moren molts, també) però potser afegir alguns detalls de la personalitat de cadascun els hauria fet més propers i les morts encara haurien sigut més lacrimògenes.

M’han agradat les referències tecnològiques i el rere fons de la història: la millora del cos en finalitats bèl·liques, la guerra per colonitzar i mantenir posicions en un barri no gaire acollidor, les motivacions per allistar-se o per mantenir-se viu (i sense perdre el seny) i els sentiments que provoca massacrar una altra espècie seguint ordres. Lleugerament tractats, però molt interessants.

EstrellaTe’l recomano

En John Scalzi segueix sent un dels meus autors preferits de la ciència-ficció d’acció i, sense cap dubte, recomano llegir-lo.

Ja tinc ganes de llegir la segona part… em cauen bé aquests Consu.

4

Especial: Dia de l’orgull friqui

25 de maig… entre altres coses és el dia escollit per celebrar l’Orgull Friqui. I per què? Doncs per l’estrena de la primera pel·lícula de La Guerra de les Galàxies, pel dia de la Tovallola (en honor a Douglas Adams i la Guia galàctica per a autoestopistes) i pel Gloriós 25 de maig de la saga Mundodisco de Terry Pratchett.

Però, crec que també és perquè érem un col·lectiu que no teníem cap dia en el qual celebrar les nostres rareses. Per sort, des del 2006 tenim el 25 de maig.

No us fotre el rotllo de què és ser friqui, si neix, si es fa, si és alt, baix, prim o gras, bla bla bla. El qui és friqui ho és. Amb el grau que sigui. És quelcom que se sap i es reconeix i importa molt poc el que diguin els altres sobre aquesta condició.

No, jo us explicaré el meu friquisme (que jo anomeno com a friquisme reservat o friqui d’estar per casa) per si algú l’interessa saber una mica més de mi.

Petita col·lecció personal d'objectes friquis
Petita col·lecció personal d’objectes friquis

Logo estrella

Els inicis

No recordo en quin moment vaig saber que era friqui… crec que, en general, he crescut entre pel·lícules i sèries de ciència-ficció i fantasia, videojocs, còmics, llibres… Així que no hi ha un punt d’inflexió en el qual dos segons abans era una persona estàndard i dos segons després era una friqui.

Recordo que de petita m’encantaven els dinosaures, l’espai (sobretot les estrelles, encara conservo aquesta afició), el manga i l’anime i tenia una extensa col·lecció de granotes de plàstic (vés a saber perquè, però m’encantaven). També era més de Playmobils que de Lego… mai l’hi he acabat d’agafar el gust…

Conservo dibuixos de dinosaures esbudellant altres dinosaures… adorable, veritat? Si no hi ha sang i fetge no fa gràcia…

Un anime preferit d’aquells anys? Bola de Drac. Mític!

Logo estrellaAdolescència

Fantasia i anime a punta pala. Era molt fan de Harry Potter i posteriorment, de les Històries de Terramar i de la fantasia èpica en general. En aquells moments tenia una petita colla de friquis i ens passàvem els patis parlant de sèries, passant-nos cds de música d’animes, quedant per anar a veure les pel·lícules de HP… quins temps aquells, menys internet, més vida social. Però, bah!! Qui vol vida social?

D’animes: Naruto, Inuyasha i altres, shonen i shojo, principalment. També li vaig agafar el gust d’alguns animes d’horror amb escenes gore. Però va ser temporal (i ja rondava els 18).

Logo estrellaEls terribles 20…

World of Warcraft. Qui diu que les noies no ens agrada jugar a videojocs? Encara m’encanta, però la fase introductòria al món dels videojocs va ser entre els 19 i els 21. Elsword, Fiesta Online, Perfect World… quins temps aquells, de quedar-se fins les 3 matant jefes de banda.

En aquells moments vaig deixar la lectura una mica aparcada… seguia llegint, però ocupava el temps lliure jugant, sobretot. Les lectures d’aquells moments… històries fantàstiques i de terror, però no m’acabava de trobar a gust amb el gènere.

Els jocs de rol i els blogs van començar-me a agradar en aquesta època també. Portava un fòrum rolero i un parell de blogs sobre llibres, cine i sèries de vampirs, fantasmes, etc.

Logo estrellaDels 25 en l’actualitat

Sèries i llegir, llegir i llegir… ah, i que no m’oblidi sèries i llegir. Dr Who, Star Trek, Hannibal, Penny Dreadful, Vikings, Stranger Things, The Walking Dead… Variades, però sempre amb acció i aventures. No he sigut mai de Friends i miro molt esporàdicament The Big Bang Theory. Tampoc he sigut mai de Lost o Heroes… i això que ho he intentat vàries vegades!

I de llibres? Negre i ciència-ficció. Sobretot, ciència-ficció. Tot i que també m’he llegit el primer de Cançó de gel i de foc (no m’acaba d’agradar la sèrie…) i altres llibres de fantasia (com per exemple, Medio rey… no em va desagradar).

Logo estrellaPer acabar…

Sóc una friqui d’estar per casa… amb això vull dir que no em veure-ho el pèl en convencions, en quedades, en el saló del manga, vestint cosplay…

 

Ops! Mira, un friqui!!
Ops! Mira, un friqui!!

La meva afició la porto per dins i els qui em coneixen bé saben que visc amb passió les meves aficions però sempre d’una forma bastant introvertida. Potser és per què no tinc un grup d’amics amb qui fer aquestes coses… o per què sóc així.
Sigui perquè sigui…

Feliç dia de l’Orgull Friqui!!

Festa

Redshirts, l’última frontera.

Informació bàsica de Redshirts de John Scalzi

Logo estrella

Com vaig saber d’aquest llibre?

Posa un camisa vermella a la teva vida, morirà per tu!
Posa un camisa vermella a la teva vida, morirà per tu!

Com no podia ser d’una altra manera, aquest llibre el vaig trobar gràcies a Goodreads. Estava realitzant unes llistes sobre ciència-ficció a la feina i en comprovar quins llibres havia publicat Scalzi va aparèixer Redshirts. La portada de seguida va cridar la meva atenció, ja que és una camisa vermella de les que utilitzen els equips de seguretat, enginyeria i comunicacions a Star Trek TOS i en la nova línia Kelvin. Vaig veure que no era una història sobre la sèrie o sobre les pel·lícules, però la referència era evident. I com a bona trekkie, vaig anar a una llibreria -la Casa del Llibre, cof cof, feu-me descompte, ja que faig propaganda gratis, no? – i me’l vaig comprar.

Logo estrellaComencem la lectura

Tenim un primer capítol curiós. Ens trobem en una situació on un membre de la tripulació de baixa graduació acaba fent una cosa realment estúpida i mor devorat per un cuc enorme – quina mor més terrible-. L’oficial científic i el capità no poden fer res i es lamenten de la pèrdua dels tripulants que han desembarcat amb ells en aquesta missió d’exploració.

I en el següent capítol coneixem el protagonista. Andy Dahl ha estat destinat a la nau insígnia de la Doble U, la Intrepid, juntament amb el seu millor amic Hanson. Abans d’embarcar coneixerà a Duvall, Finn i Hester, que acabaran sent els seus amics i companys d’aventures.
Fins aquí tot sembla normal, però Andy descobrirà que no hi ha res normal en aquesta nau.

  • Primer de tot, els tripulants eviten certs oficials com de la pesta;
  • Segon, si ets escollit per a formar part d’una expedició de desembarcament, pots començar a resar a tots els sants o deus que vulguis, però segurament acabaràs mort;
  • Tercer, abans que aparegui algun oficial o el capità, els companys veterans del laboratori desapareixen misteriosament deixant que els nous pagui els plats trencats;
  • Quart, quan tot es complica s’ha de recórrer a la “caixa” -semblant a un microones que genera informació sense sentit però que resolt el problema a analitzar-.

A Andy això no li encaixa de cap manera i ho fa saber als seus companys. Trobaran ajuda i estranyes teories en Jenkins, un tripulant que ha decidit viure al marge de la nau. I no puc explicar res més sense fer espòilers.

Després del relat principal de la novel·la hi ha tres codes. Totes tres són relacionades amb la història però centrades en personatges diferents.

Logo estrellaPersonatges

Andy Dahl és el personatge que té més pes a la història. La càmera l’enfoca a ell i encara que acaba rebent de valent, sobreviu a les peripècies a bord de la Intrepid.
El seu grup d’amics està compost per:

En ocasions veig gent morta...

  • Hanson, el millor amic de l’Andy, de família multimilionària. El seu paper en tota la història és escàs però té un bon capítol al final.
  • Finn, l’eixelebrat repartidor de pastilles que et deixen KO o de gominoles al·lucinògenes -bé, no eren gominoles però estaven recobertes de sucre-.
  • Hester, el pringat que es deixa enredar, que no sap ben bé que fer amb la seva vida però que finalment troba una cosa per la qual lluitar. Un personatge inspirador.
  • Maia Duvall, l’única noia del grup. M’ha faltat que tingui un paper més important que repartir cops de puny.
  • Jenkins, el yeti. O el friqui informàtic que viu amagat després de patir una gran pèrdua personal.
  • Kerensky, el chuloplaya de torn, que acaba no sent tan ximple com un podia pensar.

Cuando tu amigo hable con coheréncia, dile que si asoma la cara por aquí alcanzará la velocidad warp gracias al impulso de mi pie en su trasero. — Fragment de conversa entre Mitch i Andy Dahl

Logo estrellaQuè m’ha agradat i què no?

M’han encantat els moments delirants que m’han fet riure i també aquells moments més tendres que m’han fet saltar alguna llàgrima -sóc una tova… Ho sé-.
El final m’ha deixat amb el dubte de si tot l’esforç fet ha donat tots els resultats esperats. Com el mateix Andy indica, hi ha una peça que no m’acaba d’encaixar. Potser no és res, potser s’ha de desenvolupar en alguna cosa… no en tinc ni idea.
Les tres codes finals són magnífiques. Estan escrites de diferents maneres -i crec que encertada per la història que explica- i són els que aporten els moments més tendres i menys delirants de tot el llibre.

Logo estrellaTe’l recomano?

Sense cap dubte. Sempre que t’agradi la sàtira, Scalzi ens ofereix una fantàstica novel·la entretinguda i plena de rialles.

5