El Pozo de la Ascensión, oblida tot el que creus saber

Avui us porto la segona entrega de Nacidos en la Bruma de Brandon Sanderson: El Pozo de la Ascensión. Si no us heu llegit El Imperio Final, és millor que ho feu abans de llegir la ressenya, ja que podrien sortir alguns espòilers del primer.

El Imperio Final em va encantar, ho podeu veure en la ressenya que us he enllaçat més amunt, i per això tenia moltíssimes ganes de llegir-me la continuació. Potser perquè esperava tant, no m’ha semblat tan bo com el primer. M’ha agradat però no m’ha encantat. Però anem primer amb un petit resum del llibre.

Informació de El Pozo de la Ascensión

drac-logoLa lectura

Després de la mort del Lord Legislador la ciutat de Luthadel, governada pel rei Elend Venture i una assemblea constituïda pels tres estrats (nobles, comerciants i skaa), intenta fer front a la amenaça d’una invasió per part de l’exercit de Straff Venture, pare d’Elend. Les rutes comercials han estat interrompudes, el menjar comença a escassejar i s’acosta l’hivern. Sumat això, les brumes semblen que els hi costi més marxar al matí i els rumors de que maten es fan més i més presents. Però Elend té altres preocupacions: un segon exercit, comandat pel rei Cett, sítia la ciutat deixant en taules l’enfrontament entre l’exercit defensor i l’ocupant.

Per d’altra banda, Vin, la nascuda de la bruma i parella d’Elend, veu com els seus temors es fan realitat. Un kandra a suplantat a un dels seus amics i passa informació a l’enemic i, a més a més, hi ha alguna cosa estranya en la bruma. Vin creu que s’està tornant boja, però li ha semblat veure i sentir una figura feta de boira. Alguna cosa s’ha alliberat quan el Lord Legislador va morir…

drac-logoLa meva opinió

Quan vaig començar a llegir el primer llibre em va atrapar només amb la primera frase. Amb el segon, la primera frase és perfecte… després ja no tant.

Escribo estas palabras en acero, pues todo lo que no esté grabado en metal es indigno de confianza.  

Amb El Imperio Final teníem una història que començava i acabava i un personatge central (en Kelsier) que amb el seu carisma eclipsava la resta. El Pozo de la Ascensión, en canvi, continua 1 any després dels fets del primer llibre i la trama no té una finalització tancada (més aviat tot el contrari). A més, amb la desaparició d’quest personatge, en Sanderson ens diversifica els punts de vista per suplir el carisma d’en Kelsier (et trobem a faltar!!!).

La primera part és força avorrida. Repeteix conceptes del primer llibre sobre l’alomància i la ferruquimia que, sincerament, si t’has llegit el primer, no cal que t’ho tornin a explicar. A partir de que surt en Sazed i el misteriós convent de Seran, a finals i principi de la segona part, la cosa millora i va in crescendo.

En les dues primeres parts del llibre, els personatges es troben en un moment d’impasse, esperant que els exercits d’ocupació ataquin la ciutat. Aquest estat de transició fa que l’acció estigui concentrada en punts concrets relacionats amb la trama, però que no la fan avançar. Per sort, a partir de la tercera part del llibre l’acció comença a prendre ritme i, pràcticament, no decau.

En El Imperio Final ja es començava a intuir el “politiqueo”, però no és fins aquest segon que s’amplifica i magnifica. He de reconèixer que la política no és un dels meus temes preferits. En realitat, m’avorreix mortalment. Prefereixo les punyalades literals de la Vin que les punyalades polítiques de l’assemblea contra el nostre pobre idealista Elend. Amb tot, m’ha agradat veure com en Sanderson utilitza la necessitat de “fer política” i de governar amb l’evolució del personatge de l’Elend, que ja li tocava tocar (valgui la redundància) de peus a terra.

¿Quién era él? ¿Un hombre que por casualidad había acabado en el trono? ¿Un pobre sustituto del brillante líder? ¿Un idealista que no había considerado los peligros de su filosofía? ¿Un necio? ¿Un niño? ¿Un impostor?

Lo mejor que tenían. 

Potser dels personatges de El Pozo de la Ascensión, Elend és el que evoluciona més visiblement, tot i que el canvi radical és d’en Sazed. I el seu canvi és degut a la religió. Com a guardador de Terris coneix moltes religions i per ell és necessari tenir fe en alguna cosa. Sigui un dels seus déus oblidats o la nova Església del Supervivent, tenir fe en alguna cosa, per en Sazed,  és tan normal com respirar. Però ja coneixem en Sanderson i el pobre Sazed ho tenia massa clar perquè no l’hi ho trastoques tot. Crec que és el personatge que més m’ha agradat del llibre i la temàtica de la religió, tal i com es planteja, està perfecte i no cansa.

Un altre personatge que m’ha agradat molt és OreSeur, el kandra de la Vin. La relació amb ella passa de l’aversió a l’amistat, i gràcies a aquesta, en moments de necessitat, pot utilitzar certes revel·lacions del kandra per salvar el coll. Espero, sincerament, que torni a sortir a El Héroe de las Eras.

Un punt positiu, que ja havíem vist a El Imperio Final, és començar el capítol amb un text que engloba tota la trama. Amb el primer llibre no vam saber ben bé d’on provenien fins més de la meitat (i el seu autor fins al final). Amb les inscripcions (en metall) d’aquest segon sabem de qui són a la segona part, i són imprescindibles pel tancament de bona part de les incògnites obertes en aquest volum. Quan arribes al final i entens la primera frase (citada més amunt) és… magnífic.

drac-logoTe’l Recomano

En resum, El Pozo de la Ascensión manté un bon nivell (tot i el que he anat comentant) així que resto a l’espera de llegir-me El Héroe de las Eras, tercera part i finalització de la primera trilogia de Nacidos de la Bruma.

 

 

Anuncis

La Caída de Hyperion, de la guerra a la salvació de la humanitat

Avui us porto La Caída de Hyperion, la continuació de Hyperion, ressenyat al blog, i el segon volum de Los Cantos de Hyperion. I és que és una continuació literal, doncs aquests dos volums estan pensats per llegir-los seguits (jo no ho he fet, però és recomanable) ja que la trama continua, es desenvolupa i finalitza en aquesta segona part.

Per a no fer espòilers innecessaris, només diré que hem acabat el primer volum a les portes de la Tumba de Tiempo i d’una guerra contra els Éxter.

Informació de La Caída de Hyperion de Dan Simmons

EstrellaLa lectura

Amb Hyperion vam conèixer els personatges a través de les seves històries personals i què els havia portat fins al planeta Hyperion a l’última peregrinació a les Tumbas de Tiempo.

En la continuació, ens centrem amb: la FEM (Funcionaria Executiva Màxima) Meina Gladstone, que haurà de prendre decisions molt difícils per a salvar la humanitat; i amb l’enigmàtic cíbrid Joseph Severn, que l’acompanyarà bona part del camí, i que “somia” amb  els peregrins. Doncs és a través d’ell que coneixem els fets que van succeint a  Hyperion.

Si la situació ja és força confusa, afegim la guerra declarada contra els Éxters, que volen apropiar-se del planeta Hyperion; l’obertura de les Tumbas de Tiempo, que deixaran lliure a l’Alcaudón; i les conspiracions del Tecno Núcleo  contra la Hegemonia.

¿Hemos alcanzado tal ecuanimidad, me pregunté, que nos comportamos con dignidad incluso frente a una invasión?

EstrellaLa meva opinió

És d’aquelles obres que et deixen flipat per la complexitat i per com totes les trames van trobant el seu camí fins a la seva resolució. Doncs totes quedaran (pràcticament) resoltes, de forma magistral i coherent. Però comencem pel principi:

La Caída de Hyperion té una estructura narrativa diferent que Hyperion. Ens trobem que la història dels peregrins, tan pròxima que et fa emocionar en el primer volum, sembla quedar relegada a un segon pla. Sembla, perquè a mesura que passen els capítols els peregrins tornen -i amb molta força- a tenir el protagonisme. Així doncs, ens hem d’acostumar a en Joseph Severn, qui és que somia amb els peregrins i és gràcies a ell que podem seguir el que va passant a Hyperion.

He de reconèixer que em va costar acostumar-m’hi. Era un personatge que apareixia de sobte, sense saber ben bé quina relació tenia amb els peregrins. Per descomptat, tot acaba encaixant i esdevé un dels personatges més interessants de l’obra i amb el que acabés sintonitzant més. Bé, amb ell i amb en Paul Duré, un altre personatge del que sabíem per la història d’en Lenar Hoyt però que en aquest segon llibre li podem escoltar la veu.

Continuem amb els misteris, els escenaris i els personatges del primer volum: l’Alcaudón, un ésser metàl·lic i orgànic, que es mou en el temps i que empala les seves víctimes a l’Arbre del Dolor per a tota l’eternitat (una monada, en resum); les Tumbas de Tiempo, construccions enviades des del futur al passat, escenari de pràcticament totes les històries dels peregrins; la Rachel, aquella dona de vint-i-sis anys que va contraure la malaltia de Merlí que la rejovenia fins el punt de què arriba a les Tumbas essent un bebè de pocs dies; en Sol, el pare de la Rachel, que ha lluitat i ha fet tot el possible per a salvar a la seva filla; en Martin Silenus, el malcarat i obsessionat poeta que acaba empalat a l’arbre del dolor (epa! espòiler); el Cònsol amb la seva doble traïció però amb una ferma voluntat de salvar els seus amics; en Lenar Hoyt o en Paul Duré, els dos religiosos que viuen, moren i ressusciten gràcies (o per desgràcia) del cruciforme; en Kassad, perseguint la misteriosa Moneta i desafiant a l’Alcaudón a un combat singular; la Brawne i els viatges per l’esfera de dades; o en Het Masteen, que apareix després de desaparèixer misteriosament… I s’afegeixen de nous o n’augmenta la seva participació, com és el cas de la Meina Gladstone, FEM de l’Hegemonia o el General Morpurgo.

-A veces – dijo el general Morpurgo, mientras le cogía la mano -, los sueños son lo único que nos diferencia de las máquinas.

Tots ells viuran diferents situacions que ens acabaran portant a una resolució apoteòsica però potser no del tot resolta. I és que algunes trames queden penjades i et deixen amb la sensació de què no has acabat d’entendre alguna cosa. Espero que amb els dos volums següents s’acabin de resoldre aquests punts.

Logo estrellaTe’l Recomano

Tot i aquest petit detall, és una gran obra, una obra mestra al meu parer,  que s’ha de llegir, a poder ser els dos volums seguits. Altament recomanable.

Calamity, el final de la saga The Reckoners

Informació bàsica de Calamity de Brandon Sanderson

Tota bona saga arriba al seu final… i és una pena perquè han quedat temes oberts que ja només podem imaginar les possibles resolucions.

Com ja he anat avisant amb les anteriors entregues, conté espòilers de Steelheart i de Firefight. És inevitable citar certs esdeveniments per explicar el contingut de Calamity.

EstrellaLa Lectura

El Professor ha caigut en la foscor. No és culpa seva, doncs s’ha sacrificat per salvar Babilar de la destrucció que hagués causat la bomba d’Obliteration. I sense voler, ha seguit el pla de Regalia per a convertir-se en el seu hereu.

El grup Reckoner s’ha vist afectat amb la pèrdua de diversos membres i es sent culpable, sobretot en David, que ha hagut d’agafar les regnes amb un únic objectiu: salvar el Professor. Però no només l’han perdut a ell, tampoc saben si Tia ha sobreviscut a la seva ira. Malgrat quedar-se sense els dos pilars principals, segueixen endavant en un pla que els porta a Ildithia, l’antiga ciutat d’Atlanta, ara convertida en una metròpoli feta de sal que es mou arrasant amb tot el que troba al seu pas.

Sembla ser que el Professor vol governar aquesta ciutat en concret, seguint els plans de Regalia, i convertir-se en l’èpic més poderós del planeta. En David i els Reckoners estaran allí per evitar-ho.

EstrellaLa meva opinió

Al ser la tercera i última part, ja coneixem pràcticament tots els personatges. Però explicaré almenys un parell dels que teníem escassa informació i que prenen protagonisme a Calamity.

Knighthawk és un humà no èpic, però això no treu que no tingui poder. Ha creat i mantingut un imperi tecnològic que fins i tot els èpics utilitzen. Els mòbils dels Reckoners i de gran part dels Estats Fracturats són de la seva empresa. Els motivadors a base de sang d’èpic també són de la seva invenció. Amagat en la seva fortificada base, Knighthawk coneix el Professor d’abans de que formés els Reckoners, i ajudarà al grup a recuperar-lo.

Larcener és un gran èpic que roba els poders d’altres èpics. És el governant de Ildithia i l’objectiu del Professor. No puc explicar gaire cosa més per no revelar informació extra.

Els finals de saga sempre em deixen amb una sensació agredolça que no m’acaba d’agradar. Amb aquesta saga, i en concret amb aquest últim llibre, m’ha passat gairebé des del principi. La lectura se m’ha fet feixuga no per culpa del llibre, sinó per culpa meva. No volia que s’acabés.

Però tot té un final, no? Sempre hi ha un moment en què s’ha d’acabar, encara que no ho vulguis.

not-okay

Tornem a tenir en David com a narrador, cosa que em desespera ja que la història vista des del Professor m’hagués encantat. Però en David és el nostre heroi no èpic que vol salvar el món, així que s’accepta i continuem. Tenim en David com a líder dels Reckoners (no sé per què en la traducció s’ha utilitzat Exploradors…), que no ho fa massa malament el noi. En realitat ho fa bastant bé i podem veure que la pressió de ser líder li afecta: ja no és el ganxo (el que atreu els èpics a la trampa) ara és el que crea les trampes, organitza l’equip i ajuda en la fugida si tot falla. Té la vida dels seus companys a les seves mans i sap que qualsevol error pot fer que morin tots. Tot i això no li manca la intrepidesa característica del personatge en moments de pura necessitat.

Però en David no només té aquesta pressió: quan es va enfrontar a Regalia ella li va dir que Calamity era un èpic. L’Èpic en majúscules. El va poder veure i sentir, i tot hi negar-se a convertir-se, sap que alguna cosa dins seu no va bé del tot…

Miré fijamente la estrella al rojo vivo conocida como Calamity y supe, con absoluta certeza, que algo en mí había cambiado.

Las profundidades me habían reclamado. Y a pesar de que creía haberlas rechazado, seguía llevando su cicatriz oculta.

Insisten en que volverán a atraparme.

Aquest fragment és del pròleg. Només amb aquest tros en Brandon Sanderson ja em té a la butxaca.

Shut Up and Take My Money

M’ha encantat la debilitat del Professor… bé, m’encanta el Professor! *fangirl mode on*. Però està ben trobat i amb pistes des del primer llibre. Tot i que… qui no té por a això? Si fossi èpica segurament també seria la meva debilitat. Aquesta o les responsabilitats (puff… ). Tornem al llibre.

El final és… és complicat de definir. Per un cantó és pura acció, nervis i adrenalina. Per l’altre és correcte… era això o destrucció total (que en part també hagués tingut la seva lògica). En Sanderson ha volgut acabar bé amb el seu personatge principal (en David) i no és que em sembli del tot malament però…

  1. Mizzy ha aconseguit poders èpics quan Calamity marxa. Quins, per què, segur que no és la única.
  2. Amala i Knighthawk, què passa amb ells dos?
  3. Després de tenir els no èpics sota control i subjugats: de veritat ara que els èpics s’han desfet de l’obscuritat els no-èpics acceptaran formar governs amb ells? Vinga va, que no ens mamem el dit.
  4. Tia i altres dimensions, una continuació poc probable?
  5. Només hem vist els Estats Fracturats (EUA). Què ha passat a la resta del món?
  6. D’on prové Calamity? D’allí d’on ve n’hi ha més com ell…
  7. El poder corromp, tothom ho sap. Per molt que no hi hagi obscuritat, seguim sent humans.

M’he quedat amb moltes preguntes que no tindran resposta…

Discrepo amb els arguments d’en David quan parla amb Calamity a la batalla final. Els humans som complexos i els conceptes bo-dolent són relatius.

Los héroes vendrán, hijo.”

Fa falta molt més que herois per aconseguir que la humanitat deixi d’autodestruir-se i comenci a treballar plegada. Però diuen que d’esperança també es (sobre)viu, no?

La veritat és que aquesta saga podria donar peu a seqüeles interessants, doncs tot es resumeix amb: la primera batalla s’ha guanyat (amb pèrdues irreparables) però la guerra tot just acaba de començar.

Logo estrellaTe’l recomano

T’he recomanat els dos primers, així que per no recomanar-te l’últim m’hauria d’haver decebut molt. I no és el cas.

Las Brigadas Fantasma, recorda qui ets

Informació bàsica de Las Brigadas Fantasma de John Scalzi

Avui us porto la segona part de La vieja guardia de John Scalzi. Una segona part on ens retrobem amb la Jane Sagan i on l’acció i les escabetxines es fan habituals. Com que és la segona part d’una saga ja saps el que toca… ESPÒILERS!!! Prometo no fer masses referències al primer llibre…

Però anem al “lio” i començem directament per la lectura.

EstrellaLa Lectura

La batalla de Coral no va ser un complet desastre. Tampoc un èxit aclaparador, però ha deixat l’univers conegut en una calma tensa abans de la tempesta. Els Generals de la FDC i les Forces Especials saben que alguna cosa s’està coent, però la magnitud és més gran del que tothom creu. Tres grans races (eneshans, raeys i obis) i un humà, Charles Boutin, s’han unit per acabar amb la humanitat.

El motiu no el coneixen, però l’amenaça és real. I en temps de guerra tot està permès. Així doncs, Jared Dirac serà creat amb un únic propòsit: la implantació de la consciència gravada del científic Charles Boutin per tal de conèixer els plans d’aquest i aturar-los.

No tot resultarà tan fàcil per les FDC i les Forces Especials, i ni molt menys per en Jared i la Jane Sagan.

EstrellaLa meva opinió

Igual que amb La vieja guardia, la història està centrada principalment en un personatge. En aquest cas en Jared Dirac.

En Jared es creat com a membre de les Forces Especials a base de diferents mostres d’ADN i millores físiques com la Sang sabia o el Cervell amic. Però ell és diferent dels seus companys d’esquadró, ja que li implanten una consciència externa: la gravació de la consciència d’en Charles Boutin, traïdor de la humanitat. El per què? Doncs per saber què és el que planeja fer. Les conseqüències? Hauràs de llegir el llibre.

En Charles Boutin és l’antagonista de la història. Tot sembla indicar que vol venjar-se per la mort de la seva filla, però hi ha molt més darrera d’aquest fet i més raons per a dur a terme un extermini en massa d’aquesta classe.

Ens retrobem amb la Jane Sagan, (personatge que ja apareix en el primer llibre) membre de les Forces Especials i líder de l’esquadró on es troba en Jared. Tot i no sentir massa simpatia per ell, al final compren molt bé la seva decisió. (shhh espòilers… )

shhh espòilers

Us haureu de llegir el llibre si voleu saber de què parlo.

Per últim tenim en Cainen… *sospirs*… és el personatge que més m’ha agradat i ni tan sols és humà… (em sento Kirk… ).

Sin embargo- continuó Cainen – la posibilidad de escoger cuenta. La independencia cuenta. Cuando viniste por primera vez a nosotros, te dimos la opción de continuar. ¿Recuerdas?

Bé, d’ell no puc parlar massa per què forma part -imprescindible- de la història. És un Raey, capturat i interrogat per la Jane Sagan i posteriorment, col·laborador de les FDC en contra del pla per exterminar la humanitat. Entenc en Wilson perfectament.

En general m’ha agradat més que La vieja guardia però igual que el primer, m’ha faltat més història dels personatges. Tot i estar centrat en la vida d’en Jared Dirac, on podem llegir les seves reaccions, els seus dilemes i els seus temors, en realitat l’ha pregunta que t’acabes fent és: conec el personatge o és un complet estrany?

I és aquesta la sensació. Tot i tenir dades (recollides enmig d’escenes d’acció) el personatge principal queda superficial i la sensació és de trobar-te un mur i no saber com ha aparegut.

Pel que fa a la trama, trobo que té una mica més de profunditat que l’anterior entrega, ja que explica amb més detall el procés de gravar consciències i transmetre-les, què són les Forces Especials (i per què no es fan gaire amb els membres de les FDC), la vida d’algunes espècies alienígenes i els draps bruts de la FDC. Malgrat tot, són molts temes per a 316 pàgines… però és part de l’encant de John Scalzi… (i és molt fàcil acostumar-se a ell).

L’humor decau en pro de més worldbuilding, que trobo fantàstic perquè sinó aquesta saga és poc més que acció, escabetxines i moments hilarants.

I amb tot l’hi poses 5 estrelles? Quina barra… ejem, doncs si, l’hi poso 5 estrelles, en part perquè encara que sigui superficial, és ràpida i senzilla de llegir (no tot ha de ser transcendental, no ens passem!)  i perquè m’ha encantat el final. Esperava uns fets i unes repercussions i Scalzi m’ha donat uns altres, molt lògics, però que no esperava en absolut. I per això es mereix les 5 estrelles. No tothom té la capacitat de sorprendre.

Logo estrellaTe’l recomano

T’hauràs de llegir el primer, però si l’acabes i t’agrada, continua. Jo ja tinc el tercer a la cua de pendents d’aquest any… i després d’acabar una saga sencera en 1 mes, per què no continuar amb una altra?

Firefight, renascuts i perduts (Extra: Mitosis)

Informació de Firefight

Aquesta és la segona entrega de la trilogia The Reckoners, de la qual no fa massa us vaig portar la primera part Steelheart. I s’ha de dir que me l’he llegit rapidíssim.

M’he passat hores llegint enganxadíssima a aquesta novel·la i és que, si la primera entrega té acció, aquesta és una muntanya russa i una lluita contra-rellotge per a salvar la vida, les persones que estimes i protegir la ciutat dels malèfics èpics que volen destruir-la al deixar-se endur per la foscor.

Com que aquesta és la segona part, em salto (amb el vostre permís) la secció de com vaig conèixer aquest llibre. No fa falta dir que si encara no heu llegit res de l’autor Brandon Sanderson, us animo a buscar a la vostra biblioteca o llibreria de capçalera alguna de les seves sagues. Si és la de Reckoners millor, així la podem comentar.


Sabíeu que...

La Trilogia Reckoner està disponible a l’eBiblio per a préstec virtual.


Alerta espòiler

Aquesta entrada conté espòilers de la novel·la Steelheart. Si no te l’has llegit és millor que no continuïs llegint!

Ara si, anem a veure què ens porta en Sanderson en aquesta segona entrega.

EstrellaLa Lectura

David ha aconseguit matar a Steelheart i alliberar Chicago Nova de la seva tirania. També ha descobert que la jaqueta amb escut protector, els tensors i l’aparell que accelera la curació són poders èpics transmesos pel Professor. Però ell no era l’únic èpic al grup Reckoner: Megan era ni més ni menys que Firefight, un dels lloctinents de Steelheart. En David no sap com sentir-se, però tampoc té temps de pensar-hi massa. Chicago Nova ha recuperat un govern no-èpic, però els èpics segueixen arribant a la ciutat per reclamar el territori lliure. Mitosis, Instabam i Sourcefield arriben a la ciutat en busca dels Reckoners i en especial d’en David, anomenat Steelslayer o l’assassí d’èpics.

Els Reckoners, després de la lluita contra Sourcefield, descobreixen que tots aquests èpics provenen de l’antiga ciutat de Nova York, rebatejada amb el nom de Babilar o Babilònia Restaurada, on governa una gran èpica d’aigua: Regalia. I pel que sembla, Firefight s’ha unit a ella en contra dels Reckoners.

Dibuix de Megan Tarash, àlies Firefight. Trobat a Deviantart, artista Axt1234
Dibuix de Megan Tarash, àlies Firefight. Trobat a Deviantart, artista Axt1234

El Professor, Tia i en David aniran a Babilònia Restaurada per ajudar a la cèl·lula reckoner que està allí i que acaba de perdre un membre, presumptament a mans de Megan.

Per en David serà complicat enfrontar-se a tantes emociones i a una creixent aversió a les grans quantitats d’aigua.

EstrellaLa meva opinió

Com que molts personatges ja segueixen del primer llibre, us parlaré dels nous membres Reckoners i dels èpics que van apareixent.

Els Reckoners

La Valentine (Val) és la líder del grup reckoner a Babilònia Restaurada. No confia amb en David i sempre és molt seca amb ell. Tenia molt bona relació amb en Sam, el reckoner mort a mans de Megan (presumptament), que feia de ganxo del grup.

L’Exel és el tros de pa del grup. Alt i ample com un armari, és el segon de la cèl·lula de Babilar. La seva feina és aconseguir informació sobre els èpics i les seves activitats.

La Mizzy és la més jove del grup i l’encarregada de les armes i aparells amb motivador èpic (són aparells que tenen un component, per exemple sang d’un èpic, que transmet part del poder a l’objecte i al seu portador). Odia a Firefight i a Megan.


Els èpics

Firefight, ara que sabem que és la Megan Tarash, ja puc explicar una mica més sobre aquest èpic. Tot i ser ella una noia, Firefight és una figura masculina completament envoltada en foc. I és que els poders de la Megan no són de foc, sinó dimensionals. Pot portar imatges d’altres dimensions, i en aquesta dimensió ella és un noi amb poders de foc. Les imatges són temporals però poderoses. A més d’aquest poder, es pot reencarnar quan mor (sempre que no mori com a conseqüència de la seva debilitat).

Regalia és la gran èpica que governa Babilònia restaurada. Va inundar la ciutat, convertint els seus carrers en canals. Pot veure en qualsevol lloc sempre que hi hagi un mínim d’aigua i llum i pot crear tentacles d’aigua per matar. Coneix al Professor i a Tia molt bé, però les seves intencions no s’acaben de veure fins al final.

Newton és la mà dreta de Regalia. Ella i la seva colla atemoreix els habitants de la ciutat. Porta els cabells de colors i vesteix de negre. Qualsevol objecte que se li llança, retorna amb el doble de potencia. També pot desplaçar-se molt ràpidament.

Obliteration és un èpic de foc o, més aviat, explosiu. Aprofita la calor de les persones, de l’ambient o del sol per explotar les coses al seu voltant. També té el poder de teletransportar-se quan està en perill. Està bastant desequilibrat i cita la bíblia. En David i ell tenen una lluita d’allò més espectacular.

-Y vi un ángel que descendía de los cielos – susurró-, con la llave del Abismo y sosteniendo en la mano una pesada cadena…

Dawnslight és un èpic estrany. Permet que els arbres creixin dintre dels edificis de Babilar i que a la nit s’il·luminin els fruits i els grafitis de la ciutat en colors fosforescents. A la ciutat els habitants li resen ja que els hi proporciona menjar, llum i calor.

El personatge d’en David evoluciona en aquest llibre i s’aprofundeix. Ja no és el noi que només vol la mort dels èpics, sinó que comença a veure que les debilitats d’aquests estan relacionades amb la seva vida pre-calamity i que totes són pors o a conseqüència de moments traumàtics de la seva vida. En resum, que només són humans amb poders i que mereixen ser salvats de si mateixos.

En David adopta la S estilitzada de creient en èpics bons i tot i que la resta de l’equip considera a Megan una traïdora, ell segueix creient en la seva innocència i farà el possible per demostrar-la.

La relació Megan – David també evoluciona i ràpidament. Ja hi havia química entre aquests dos personatges, però després de la confessió d’en David (al llibre Steelheart) i la resposta d’ella salvant-li la vida, ja es veu que si no hi ha cap desgracia acabaran junts.

Al apuntarme había puesto el seguro. Si aquello no era amor verdadero, no sé qué lo es.

La que es deteriora, en aquest cas, és la relació d’en David i el Professor. Tots dos de caràcters similar, però un èpic (el Professor) amb una part molt fosca, i l’altre humà (en David), tot temeritat i bones intencions. Crec que el Professor se sent atrapat i odia el què és i per això actua com actua.

Un altre aspecte interessant són les pors i la relació d’aquestes amb les debilitats dels èpics. Hi ha una conversa entre en David i Obliteration durant la lluita final que ho explica molt bé.

-¿Cuáles son tus pesadillas, Obliteration? (…)

-¿Y cómo – preguntó- sabes tú de mis pesadillas?

-Todos los Épicos las sufren – respondí. (…) Tus miedos te impulsan a actuar, Obliteration; y revelan tu punto débil.

-Sueño con ello porque es lo que algún día me matará -dijo en voz baja.

-¿O es tu punto débil porque sueñas con él? – pregunté-.

Les comparacions arriben també al seu punt àlgid.

-¡Eres como una patata! -le grité-. En un campo de minas.

En David té un poder èpic en aquest sentit…

si tu lo dices

El final potser és una mica fluix… a veure si trobo un gif per explicar la meva reacció sense fer espòilers…

Com a que no m'acaba de...

Una altra de les coses que no m’acaben de fer el pes (és personal, ho sé) és que el personatge de Tia surti tan poc. Com que en David es passa més temps fora que en la base, la preparació de la missió queda relegada a un tercer pla (que abans hi ha la relació David-Megan) i la Tia fent plans i bevent cola pràcticament no apareix… En resum, una pena.

Tot i això es mereix les 5 estrelles.

Logo estrellaTe’l recomano

Si Steelheart estava bé, aquest entrega millora moltíssim. Firefight és d’aquells llibres per llegir-los d’una asseguda, perquè deixar-los de llegir és molt complicat. Això si, requereix del primer, així que ja saps el que toca.

EstrellaExtra: Mitosis

Mitosis és un relat breu que s’emmarca entre la primera i la segona novel·la i relata la lluita d’en David contra aquest èpic que arriba a Chicago Nova per reclamar la ciutat (i el dret a matar en David). Aprofundeix en la teoria d’en David sobre que les debilitats dels èpics tenen relació amb la seva vida humana i que, per tant, no són aleatoris.

Aquesta teoria es desenvoluparà també a Firefight, on es fa referencia a aquesta batalla.

Recomano llegir-lo abans de començar Firefight i per sort, no haurem de buscar per internet doncs l’edició de Nova porta el relat de 40 pàgines al final del llibre.

Save