La Setmana del Llibre en Català 2018

Des de fa uns quants anys el mes de Setembre és sinònim a La Setmana del Llibre en Català. Que no sabeu què és? No patiu, ara us ho explico.

La Setmana del Llibre en Català és una fira que es dóna cabuda davant la Catedral de Barcelona entre el segon i tercer cap de setmana de Setembre. Els actes, les parades d’editorials i llibreries, les activitats i les signatures de llibres reconeixen la tasca de l’editatge en català i de les llibreries que apropen al lector les seves publicacions, tot donant visibilitat al llibre i les revistes i oferint eines per a fomentar la prescripció de la lectura.

És una bona oportunitat per trobar novetats, per recuperar antics fons editorials i alhora gaudir de lectures en veu alta amb reconeguts autors, actors i periodistes, sopars literaris, taules rodones, nits de música i cinema i espectacles familiars.

Aquí teniu un vídeo de la 35a edició (la del 2017):

I què si fa?

He triat unes quantes activitats, les que a mi m’agradaria anar. Podeu consultar la resta aquí.

  • 9 de Setembre a les 10.30h:Trobada quellegista amb bookcrossing

Què llegeixes? (QL) és una plataforma digital catalana creada el 23 d’abril del 2008 per la Institució de Lletres Catalanes amb l’objectiu de fomentar la lectura entre la població de Catalunya a través de les xarxes socials i el contingut multimèdia i audiovisual.

Portada de la plataforma Què Llegeixes?

  • 13 de Setembre a les 18h: La lectura, entre el paper i les pantalles. (enllaç al llibre)

La lectura, entre el paper i les pantalles

Les pantalles i internet han canviat les regles del joc en la lectura: els escriptors que dialoguen d’una manera profunda amb el lector comparteixen mercat amb el relat audiovisual, amb uns personatges que s’amplifiquen en les xarxes socials o amb els actors que els donen vida a les pantalles. Gemma Lluch analitza l’ecosistema del llibre: lectura i identitat, polítiques de promoció, formats de lectura, influència de l’audiovisual… i alerta sobre la responsabilitat de l’administració, però també sobre la de cadascun de nosaltres.

Només l’educació pot trencar un cercle empresarial viciós que ens proposa sempre el mateix tipus de lectura, escrita en les llengües fortes del mercat. Avui, fomentar l’hàbit de llegir, crear nous lectors, implica considerar la varietat de formats i la complexitat d’objectius i finalitats de la lectura.

Per això, aquest llibre interessarà a tothom qui gaudeix del plaer de llegir.

  • 14 de Setembre a les 18.15h: On són les dones en la cultura?

Presentació a càrrec de Marina Espasa, Ivette Nadal i Orne Cabrita. Presenta: Eva Piqué

  • 14 de Setembre a les 19.15h: Feminisme de butxaca. (Taula rodona)

Feminisme de Butxaca de Bel Olid

«La meva fantasia és una metralleta.
Quan vaig pel carrer i un desconegut em crida alguna cosa: metralleta. Quan el polític de torn fa el comentari masclista de torn: metralleta. Quan el bisbe explica als diaris que com volem que no ens violin, si demanem l’avortament lliure i gratuït: metralleta. Quan a l’escola es valora fins a l’infinit que el pare de les criatures vagi a la reunió, però es donen per descomptat les mares que hi van: metralleta. Quan em fan fora de la feina perquè estic embarassada: metralleta. Quan em diuen que no m’exalti, que no n’hi ha per a tant: metralleta.
Podria semblar una fantasia violenta, però no ho és; és una fantasia d’autodefensa.»

Avui dia el feminisme és més viu i necessari que mai perquè la discriminació cap a les dones s’ha tornat més subtil i difícil de detectar però manté el seu poder pa· ralitzant. Bel Olid s’hi enfronta exposant els conceptes clau de la lluita feminista actual d’una manera intel· ligent, radical i, de vegades, sorprenent.

  • 15 de Setembre de 17.15 a 17.45h: Joc de noms. Autors i experts recomanen 50 títols obligats.

Recomanacions a càrrec d’autors i experts en el gènere fantàstic. Moderen l’Eloi Puig i la Biblioteca del Kraken.

  • 15 de Setembre a les 18h: La revolució del gènere. Les dones del fantàstic.

Amb Carme Torras (autora d’ Enxarxats), Margarida Aritzeta i Marina Espasa.

  • 15 de Setembre a les 18.30h: La nova aposta pels clàssics de la ciència-ficció, la fantasia i el terror.

Amb la presència de Laura Huerga, Males Herbes, Ricard Vela i Jordi Martín Lloret. Modera l’Eloi Puig

  • 15 de Setembre a les 18.40h: Un monstre em ve a veure: els bestiaris de la LIJ

A càrrec de Salvador Macip, Martín Piñol, Jaume Copons i Iván Ledesma. Modera: Sergi Viciana.

  • 15 de Setembre a les 19.15h: Ja ‘tardis’: viatges en el temps per a lectors joves, adults i sense edatImatge de Adagio Teas model Tardis Blend Tea

Taula rodona a càrrec de Marc Pastor (autor de l’Any de la plaga), Enric Herce i M. Mercè Cuartiella. Modera en Daniel Genís Mas.

  • 15 de Setembre a les 19.15h: Perucho, Fuster, Pedrolo. Tres homenatges i un canon

Tres grans de la fantasia i de la ciència-ficció catalana: Perucho (Les Històries naturals), Fuster (Cròniques del mon conegut) i Pedrolo (Mecanoscrit del segon origen o Trajecte final)

  • 15 de Setembre a les 20h: Monstres al bicentenari: Frankenstein, Mary Shelley i la nit de Diodati

A càrrec de Bel Olid, Mar Bosch Oliveras, Dolors Garcia i Cornellà, Núria Cadenes i Ricard Ruiz Garzón.

  • 15 de Setembre a les 20h: El ‘fantasy’ a la Generació Netflix: reptes i sinergies

Amb Salvador Macip (autor d’Herba negra), Marc Pastor (autor de l’Any de la plaga), Miquel Codony i Jordi de Manuel.Estands de la setmana del llibre en catalàEstands de La Setmana del Llibre en Català 2018. Feu clic aquí per baixar-lo en format pdf.

Què us semblen? Anireu de compres a La Setmana?

Anuncis

Una història de… Viatges en el temps de Jaume Esteve

Avui us porto una proposta curiosa. I ho és perquè és un relat per entregues on els lectors prenent part i intervenen en algunes qüestions de la història (com va ser escollir el personatge i la temàtica).

Però anem al que ens importa…

Logo estrellaLa Lectura

És un resum molt, molt breu. Si vols saber-ne més, millor comença el relat i a veure si t’atrapa.

La Irene és detectiva privada a Barcelona. Després d’uns treballs rutinaris, rep un misteriós correu que l’hi indica unes coordenades i l’insta a anar-hi a buscar un objecte enterrat. Però la Irene no en fa cas i busca la persona que l’hi ha enviat el correu. Així coneixem en Robert, que té una aparició (i desaparició estel·lar) en forma de cotxe bomba a les proximitats d’un misteriós edifici anomenat Saturn Center. La mort d’en Robert l’afecta més de l’esperat i decideix investigar qui i què hi ha darrere de la seva mort. El que no espera la Irene és que la trama d’aquest misteri la condueixi a un viatge en el temps i posi el destí de la humanitat a les seves mans.

Logo estrellaLa meva Opinió

I fins aquí puc llegir per no fer més espòilers, però serà millor que no continueu llegint aquesta secció si encara no heu llegit el relat.

shhh espòilers

Primer de tot (i és una curiositat) sempre em ve el nom de Júlia en canvi d’Irene. És una ximpleria, però no us ha passat alguna vegada que amb certes persones li poses un nom que no és el seu? Doncs per mi la Irene és la Júlia.

Seguint amb les valoracions merament personals, la Irene té un caràcter que, bé, no congeniem gaire. Fa patir però a la vegada li fotries un mastegot… Per sort, el seu caràcter es va modificant capítol rere capítol apareixent més la Irene professional (la detectiva, la que vol tornar a casa) que la Irene visceral (la que perd els estreps amb el venerable mestre de la lògia). Amb el pas dels capítols he trobat que s’aprofundeix més en aquest personatge i això ajuda a empatitzar molt més amb ell.

Agafo l’orbe, haig de buscar un altre lloc, aquí no faig més que empitjorar les coses, “el secret està en l’origen,” va dir en Max, “és la única pista que tinc” penso tot mirant les estàtues del santuari.

L’ambientació és molt bona (sobretot pel que fa a Barcelona, 1934) i crec que les imatges que acompanyen els capítols són un gran encert. Té la descripció suficient per visualitzar els llocs, però sense passar-se, que també tenim les imatges. Els llocs i els temps… bé, hi ha llocs més realistes que d’altres. I ho dic en una història de viatges en el temps…

tennant-roll-eyes

D’acord, és estrany, però sempre he cregut que la ciència-ficció ha de semblar possible, si no ja entrem dins la fantasia (o l’absurd).

Però tornem a Barcelona, 1934: que els fets i els llocs s’adeqüin a la realitat (m’explico, que els fets històrics i els llocs siguin tal com van ser i no ficció) jo ja no us ho sé dir. Fa molt de temps que vaig estudiar història (uff… el batxillerat em queda lluny) i mai va ser un dels moments històrics que més em van entusiasmar (jo era més de Grècia, Egipte i Roma).  Però suposo que, a més d’adjuntar les fotografies que acompanyen aquests capítols, també hi ha certa part d’investigació.

No he sigut mai fanàtica de les llegendes artúriques. Només n’he vist alguna pel·lícula pels actors o pel paisatge i una sèrie on la Morgana era l’Eva Green (m’encanta aquesta actriu).

Camelot-Eva-Green-Morgana

Així que he agraït moltíssim els capítols on va al futur: un futur controlat per l’ordre de Saturn (liderat pel Max) i amb els humans xipats i amb perruques extravagants. Me’ls imagino una mica així…

Deixem el temps per anar a les formes… Hi ha escenes que acaben, potser, un pèl massa abruptament pel meu gust (com l’encontre d’en Max i la Irene després què aquest hagi matat l’Eusebi o en Lancelot estabornint en Max -en el fragment a continuació-).

De sobte un cop sec fa caure en Max rodó. És Lancelot que m’ha salvat fent servir un tros de fusta per la llar de foc del ferrer.

– Anem a l’encontre del ferrer! -diu en Lancelot.
– Espera! L’Espasa! -dic jo recollint Excalibur.
– L’espasa maleïda? Us heu begut l’enteniment, no la penso pas tocar jo.
– Doncs ja la portaré jo. Som-hi.

Tot i que el següent capítol comença que lliguen en Max, l’anterior escena crec que queda massa tallada al mig. I de veritat, de totes les coses que pot fer la Irene cap és treure-li l’orbe en Max?

Amb el pas dels capítols es nota l’evolució en l’escriptura, sobretot en les escenes d’acció. No és gens fàcil descriure una persecució (en algun lloc vaig llegir que són les escenes més difícils d’escriure) i crec que totes elles estan molt ben encertades, sobretot de les últimes, on es nota que l’escena flueix amb facilitat. Potser la Irene es converteix amb un Deus ex machina després d’entrar a la WD i no m’acaba de fer el pes. Preferia l’antiheroïna que errava i no tenia clar que havia de fer a la superheroïna que ho soluciona tot, almenys en les línies temporals en les quals ha anat saltant.

Per acabar, no puc deixar de parlar d’en Max… tots els dolents han de que ser tan trillats? Tot es basa amb l’obsessió per l’heroi de torn? És en general, no només parlo d’aquest relat.

Si ens fixem, moltes històries estan marcades per aquesta dicotomia bo-dolent i, tot i que, en Max, en algunes realitats no és del tot dolent, en línies generals compleix aquest paper. Potser espero un motiu més profund que “ser l’amo del temps” o quelcom més que em sorprengui. Però això també és personal. És part de les meves expectatives.

Acabo el llibre.

– Efectivament el pare tenia raó. La escriptora m’ha pres el pèl, em creia més llest que ella i m’ha donat una lliçó.
– És la gràcia i la màgia de la lectura amic meu. Sorprendre el lector. – em respon ell deixant de costat llapis i llibreta. Tant de bo el meu pare fes algun cop aquest gest.
– Crec que vull ser escriptor. – dic pensant en l’enigma que m’ha formulat al cotxe.

Logo estrellaTe’l recomano

Si us ha interessat la història, Aquí trobareu l’enllaç on llegir-la completa. Té moments molt interessants i amens. Us ho recomano.

Notes finals:

Qui digui que li agrada Dr. Who però que no en David Tennant… se’n pot anar a l’infern  (i de pas que deixi de parlar-me).

hello-drwho

 

 

La primera onada o com descobrir que ets prescindible

Abans de començar amb la ressenya, vull agrair a la Mariló Àlvarez i a l’Editorial Bromera per fer-me arribar un exemplar de la seva novel·la La Primera Onada. Per motius, que ja he comentat en una entrada anterior, no he pogut ni em veia amb la capacitat de fer una ressenya decent. De moment, tot sembla tornar al seu curs i espero poder-me dedicar al blog i als llibres tant de temps com ho feia abans.

Però comencem amb la fitxa del llibre:

Informació bàsica de La Primera Onada

Logo estrellaLa Lectura

L’Alice és una del jovent escollit en la primera onada d’èxode a la Lluna. La Terra s’està morint després de la Gran Guerra i ella, junt amb altres joves dels diferents barris (diferenciats per colors) seran separats de les seves famílies i amics i enviats a una estació on, segons el missatge oficial, hauran de treballar per engrandir-la i fer que sigui habitable per més colons.

Però com sempre, el missatge oficial dista molt de la realitat.

Logo estrellaLa meva opinió

No puc dir que la història m’hagi sorprès, però les distopies ja ho tenen això. Tot sembla ser correcte, fins i tot perfecte, però sempre hi ha algun rerefons negatiu. Malgrat això, La Primera Onada és una novel·la molt ràpida i àgil de llegir, ben estructurada i amb personatges interessants.

Ens trobem una trama ambientada en un punt inconcret del futur, després que la humanitat hagi patit les conseqüències d’una guerra (que suposo que era a escala planetària) anomenada la Gran Guerra i en una societat estamental diferenciada pels colors de la roba, essent els vermells els més privilegiats i els que viuen a la metròpoli.

El segon escenari important de la novel·la és la colònia a la Lluna. En ella no es parla de la tecnologia emprada per tenir gravetat o aigua, però no fa falta perquè la nostra protagonista no en sap d’aquests temes i per tant, només en podria especular.

Com ja s’ha vist en el petit resum de la història, l’Alice és la nostra protagonista i la veu de la història. Ella ens relata els fets i les seves vivències en primera persona i amb ella podem veure temes com la diferència de classes (diferenciats, sobretot, pel color de les seves robes, però també per la condició física, l’alimentació i l’educació), l’estratificació social per funcions i caràcter de la persona, la tirania dels professors i doctors vers els “nous treballadors” de la colònia, la discriminació entre ells mateixos per idees preconcebudes sobre les capacitats d’una persona per la seva classe social… però també l’amistat i la solidaritat en moments i situacions adverses.

En un moment de la història l’Alice i en Gad es troben en una situació difícil que, en qualsevol dels dos casos ens fa reflexionar sobre el poder que tenim sobre la vida dels altres. No puc dir gaire cosa perquè és al final de la història i trauria la gràcia.

Tot i estar plantejada per un públic juvenil, també se’l pot llegir una persona adulta i crec que seria una bona lectura per a les escoles o els clubs de lectura jove.

Per últim només diré que està escrita en valencià, cosa que per mi no és rellevant, però si se l’ha de llegir una persona més jove, estaria bé tenir una petita equivalència per no perdre’s.

Logo estrellaTe’l recomano

És molt recomanable per un públic juvenil i per a clubs de lectura i debats a les escoles, per tots els temes que tracta i per la forma que són expressats. Una molt bona lectura.

La mano izquierda de la oscuridad

Després d’un temps sense publicar, us porto una de les novel·les que més m’ha agradat de les que porto d’any. La mano izquierda de la oscuridad és una obra de Ursula K. Le Guin, autora que ens va deixar el mes de gener d’aquest any. Em va costar arrencar i enganxar-me a la història, però després de 50 pàgines, el viatge per Gueden es fa emocionant i el final no decep.

Forma part del cicle Ekumen i per mi, és la primera aproximació a la ciència-ficció d’aquesta autora. Em vaig llegir (ja fa uns anys) les històries de Terramar, i em van encantar. Però tornem a la novel·la de la qual parlarem.

Informació sobre La mano izquierda de la oscuridad

EstrellaLa Lectura

En Genry Ai és un enviat de l’Ekumen (una unió de planetes amb finalitats d’ajudar-se i comerciar, sense obligar a estar sota un mateix tipus de govern) al planeta Gueden o també anomenat Hivern, ja que es troba en una edat glacial. La seva missió és aconseguir que Gueden s’uneixi al Ekumen i per això porta un temps instal·lat a la capital de Karhide intentant, gràcies a la intervenció del primer ministre Estraven, parlar amb el rei Argaven.

Dígame, Genry, ¿qué se sabe? ¿Qué hay de cierto en este mundo, predecible, inevitable, lo único cierto que se sabe del futuro de usted, y del mío?

-Que moriremos.

-Sí. Sólo una pregunta tiene respuesta, Genry, y ya conocemos la respuesta… La vida es posible sólo a causa de esa permanente e intolerable incertidumbre: no conocer lo que vendrá.

Però, quan per fí aconsegueix aquesta entrevista, Argaven sembla preocupat per d’altres assumptes que Ai no compren. I justament, Estraven, que era el seu promotor, conseller i amic, és acusat de traïció i es veu obligat a sortir del país sota pena de mort si torna. Estraven aconsegueix sortir de Karhide, amb certes dificultats, en direcció al país enemic de Karhide, Orgoreyn, amb un règim completament diferent.

Ai, veient la negativa del rei Argaven a escoltar-lo i “abandonat” per Estraven, marxa també a Orgoreyn per a convèncer el seu govern sobre que accepti l’annexió a l’Ekumen. Però no li serà gens fàcil.

Logo estrellaLa meva opinió

He de reconèixer que és sorprenent com la novel·la explora la possibilitat d’una societat neutre on no hi ha conflicte de gènere. I pel nostre protagonista, que és enviat d’un altre planeta, on si hi ha diferència de gènere, és una mica confús.

No hay división de la humanidad en dos partes: fuerte/débil; protector/protegido; dominante/sumiso; sujeto de propiedad/objeto de propiedad; activo/pasivo. En verdad toda esa tendencia al dualismo que empapa el pensamiento humano se encuentra aminorada o cambiada en Invierno.

Durant gran part del mes, els guedenians són ambisexuals o hermafrodites i és durant el període de khemmer que adopten forma masculina o femenina segons la seva parella sexual.

Però  la novel·la va més enllà i explora la condició humana, les relacions humanes i les relacions entre diferents pobles. Amb gran encert qüestiona postures ideològiques com ara el sexisme, el racisme o el patriotisme.

-Preferiría quedarme en Karhide… –

Y me pregunté, no por primera vez, qué es el patriotismo, en qué consiste realmente el amor a un país, cómo nace esa urgente lealtad que le había sofocado la voz a mi amigo, y cómo un amor tan verdadero puede convertirse, demasiado a menudo, en un fanatismo tan vil e insensato. ¿Dónde estaba el error?

I també ens planteja moltes preguntes: Té relació la diferència de gènere amb els conflictes bèl·lics? Per què té tant valor l’honor que la traïció es paga amb la mort? Com seria una societat on no hi hagués diferència entre els gèneres?

Però deixem el rerefons de la història per parlar pròpiament d’ella i dels seus personatges.

La història té dos personatges forts: en Genry Ai i en Estraven. Des del moment que va aparèixer Estraven em va caure bé. És el primer en creure en el projecte que li planteja Ai i això li comporta haver-se d’exiliar i ser objecte de suspicàcies pel mateix Ai. Malgrat això, quan es troba en perill de mort, posa en risc la seva vida per ajudar-lo. El final no us el revelaré però ja sabeu que tinc debilitat per personatges que acaben malament.

En Genry és el narrador “principal” de la història. I ho poso entre cometes perquè hi ha capítols que no són narrats per ell, però en general, el pes de la narració està sobre les espatlles d’aquest personatge i, en menor part, sobre les de Estraven. Intercalats amb la narració principal (en estil diari personal) hi ha petites històries i llegendes de Gueden. La que em va agradar més és la història del Día decimonono. Us l’heu de llegir! Aquests relats permeten conèixer millor la cultura, la tradició i el pensament dels habitants d’Hivern.

Logo estrellaTe’l recomano

L’autora ens presenta un món diferent i complex que fa plantejar els nostres propis conflictes amb la identitat i els tabús de la societat en què vivim. Apte per a una segona i tercera relectura. Altament recomanable.

Estirant el fil escarlata, o el viatge en el temps

Porto temps sense publicar i sense passar-me pel blog. Em disculpo i espero almenys retornar a una entrada cada 15 dies. Però bé, deixem les disculpes per anar a parlar del llibre que ens ocupa avui.

info-estirant-el-fil-escarlata

El vaig veure per primer cop a les prestatgeries de la Fnac i em va semblar interessant, però com que ja portava una pila de llibres que em volia comprar no el vaig agafar. Per sort, a la biblioteca si ho van fer i així avui us el puc comentar. Anem a la lectura.

L’ésser humà és capaç del millor i del pitjor. […] I sempre els segueix l’eterna pregunta de com es pot explicar la maldat de què és capaç l’ésser humà. 

 

Logo estrellaLa Lectura

La novel·la es divideix en dos moments temporals: la traductora, en el present i el Robert, en el passat. Però no un passat qualsevol, ni en qualsevol ciutat, ens trobem a la Londres de Jack l’Esbudellador. A la nostra protagonista femenina l’acaba de deixar el xicot de tota la vida i es troba en un moment delicat en la seva vida professional. Quan una bona amiga li presenta en Robert, un personatge entranyable que li encomana escriure les seves memòries, ella veu l’oportunitat de fer el salt de traductora a autora.

Tot i no estar del tot convençuda, accepta la feina, sense esperar-se què pot explicar-li en Robert d’interessant. I és que, qui es pot creure que en Robert ha realitzat tres viatges en el temps, on a part de conèixer els seus avantpassats anglesos, ha conegut en Conan Doyle i en Robert James Lees?

Doncs, mireu, amic meu, jo crec que l’assassinat és com un fil escarlata que està embolicat en la troca sense color de la vida. El deure d’un bon detectiu és desembullar la troca i estirar aquest fil. 

Logo estrellaLa meva opinió

És una novel·la breu, que sembla ser característic d’aquesta autora. Això fa que els dos personatges quedin una mica “desemparats” dins l’escena. M’explico. En menys espai es pot mostrar menys coses i per tant, s’ha de dir molt més per fer avançar l’escena. No flueix cap endavant en els detalls, sinó que els personatges empenyen l’escena, sobretot el menorquí, ja que la traductora és un personatge força estàtic. Només recordo un capítol que em va agradar molt per no sentir que els personatges empenyien l’escena i és el del passeig pel parc d’en Robert i la Laura. Trenca una mica el ritme general, però és d’agrair.

Com he dit abans, l’estructura és en dos moments temporals diferents, però en cap moment et perds. Per mi, els capítols més interessants són els d’en Robert i les seves aventures pel Londres del segle XIX. La noia i els seus problemes amorosos no m’han fet el pes.

El viatge en el temps (i el motiu per dir que és de CF) només és un recurs que fa servir l’autora per col·locar un personatge del nostre temps a un temps anterior. Però no espereu explicacions tècniques ni investigacions, ni la curiositat de la protagonista per comprovar si el que diu en Robert és vertader. Aquí el fet es dona com a possible i el lector l’ha d’acceptar. Malgrat això, ella es planteja si l’hi està prenent el pèl, cosa que trenca una mica el fet d’acceptar el desconegut.

El que si m’ha molestat de veritat, és que hi hagi faltes d’ortografia. Fa molta ràbia trobar-ne, sobretot quan són faltes i no una lletra correguda. Que es poden colar? Sí, i tant. Però fa ràbia.

Logo estrellaTe’l Recomano

Potser he llegit (i vist) massa sobre l’època de Jack l’Esbudellador i les teories sobre per què va desaparèixer al cap de tants assassinats. I moltes pequen de ser “bodrios” en tota regla. Si busques una novel·la de detectius, no és el teu llibre. Si busques una novel·la de ciència-ficció científica, no és el teu llibre. Però si vols una novel·la curta, amb una premissa interessant i apte per llegir en el transport públic (molt important!!), aquest sí és el teu llibre.