El libro de los portales, pintem viatges en el temps

Quan vaig agafar aquest llibre de la biblioteca vaig pensar – No n’he sentit a parlar i això que la Laura Gallego és coneguda dins del món de la fantasia juvenil en espanyol.- I em va estranyar molt, però no em va tirar enrere a l’hora de llegir-me’l.

Potser he tardat més del compte. Sí, normalment històries així em duren pocs dies, però aquesta l’he aparcada diverses vegades i no pel fet que em desagradés. Finalment, a l’acabar el mes de setembre, també vaig acabar aquest llibre que portava des de juliol. Però ja sabeu, anem primer per l’argument i després ja us explico que m’ha semblat.

Continue reading “El libro de los portales, pintem viatges en el temps”

Anuncis

El contracte Wong. Segueixi les instruccions d’ús.

El Biblionauta o la Biblioteca del Kraken són dues pàgines de literatura fantàstica en català, i en molts casos, de producció catalana, que són dos referents i dos imprescindibles per buscar noves lectures i novetats en aquesta llengua i d’aquest gènere. I us en parlo, no per fer-los publicitat (gratuïta, que consti), sinó perquè d’allí vaig conèixer la lectura que us porto avui.

Continue reading “El contracte Wong. Segueixi les instruccions d’ús.”

Festival Internacional de Cinema Fantàstic

Octubre significa #LeoAutorasOct, Halloween i el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. I com no podia ser d’una altra manera, us porto un resum de les activitats literàries del festival. Que sí, és de cinema, però ja hi ha pàgines enteses sobre pel·lícules i curts on podeu trobar informació acurada sobre aquestes estrenes i projeccions. Així que jo, com “entesa” (o ho intento) en llibres, us recomanaré les activitats relacionades amb llibres.

Continue reading “Festival Internacional de Cinema Fantàstic”

La Setmana del Llibre en Català 2018

Des de fa uns quants anys el mes de Setembre és sinònim a La Setmana del Llibre en Català. Que no sabeu què és? No patiu, ara us ho explico.

Continue reading “La Setmana del Llibre en Català 2018”

Una història de… Viatges en el temps de Jaume Esteve

Avui us porto una proposta curiosa. I ho és perquè és un relat per entregues on els lectors prenent part i intervenen en algunes qüestions de la història (com va ser escollir el personatge i la temàtica).

Però anem al que ens importa…

Logo estrellaLa Lectura

És un resum molt, molt breu. Si vols saber-ne més, millor comença el relat i a veure si t’atrapa.

La Irene és detectiva privada a Barcelona. Després d’uns treballs rutinaris, rep un misteriós correu que l’hi indica unes coordenades i l’insta a anar-hi a buscar un objecte enterrat. Però la Irene no en fa cas i busca la persona que l’hi ha enviat el correu. Així coneixem en Robert, que té una aparició (i desaparició estel·lar) en forma de cotxe bomba a les proximitats d’un misteriós edifici anomenat Saturn Center. La mort d’en Robert l’afecta més de l’esperat i decideix investigar qui i què hi ha darrere de la seva mort. El que no espera la Irene és que la trama d’aquest misteri la condueixi a un viatge en el temps i posi el destí de la humanitat a les seves mans.

Logo estrellaLa meva Opinió

I fins aquí puc llegir per no fer més espòilers, però serà millor que no continueu llegint aquesta secció si encara no heu llegit el relat.

shhh espòilers

Primer de tot (i és una curiositat) sempre em ve el nom de Júlia en canvi d’Irene. És una ximpleria, però no us ha passat alguna vegada que amb certes persones li poses un nom que no és el seu? Doncs per mi la Irene és la Júlia.

Seguint amb les valoracions merament personals, la Irene té un caràcter que, bé, no congeniem gaire. Fa patir però a la vegada li fotries un mastegot… Per sort, el seu caràcter es va modificant capítol rere capítol apareixent més la Irene professional (la detectiva, la que vol tornar a casa) que la Irene visceral (la que perd els estreps amb el venerable mestre de la lògia). Amb el pas dels capítols he trobat que s’aprofundeix més en aquest personatge i això ajuda a empatitzar molt més amb ell.

Agafo l’orbe, haig de buscar un altre lloc, aquí no faig més que empitjorar les coses, “el secret està en l’origen,” va dir en Max, “és la única pista que tinc” penso tot mirant les estàtues del santuari.

L’ambientació és molt bona (sobretot pel que fa a Barcelona, 1934) i crec que les imatges que acompanyen els capítols són un gran encert. Té la descripció suficient per visualitzar els llocs, però sense passar-se, que també tenim les imatges. Els llocs i els temps… bé, hi ha llocs més realistes que d’altres. I ho dic en una història de viatges en el temps…

tennant-roll-eyes

D’acord, és estrany, però sempre he cregut que la ciència-ficció ha de semblar possible, si no ja entrem dins la fantasia (o l’absurd).

Però tornem a Barcelona, 1934: que els fets i els llocs s’adeqüin a la realitat (m’explico, que els fets històrics i els llocs siguin tal com van ser i no ficció) jo ja no us ho sé dir. Fa molt de temps que vaig estudiar història (uff… el batxillerat em queda lluny) i mai va ser un dels moments històrics que més em van entusiasmar (jo era més de Grècia, Egipte i Roma).  Però suposo que, a més d’adjuntar les fotografies que acompanyen aquests capítols, també hi ha certa part d’investigació.

No he sigut mai fanàtica de les llegendes artúriques. Només n’he vist alguna pel·lícula pels actors o pel paisatge i una sèrie on la Morgana era l’Eva Green (m’encanta aquesta actriu).

Camelot-Eva-Green-Morgana

Així que he agraït moltíssim els capítols on va al futur: un futur controlat per l’ordre de Saturn (liderat pel Max) i amb els humans xipats i amb perruques extravagants. Me’ls imagino una mica així…

Deixem el temps per anar a les formes… Hi ha escenes que acaben, potser, un pèl massa abruptament pel meu gust (com l’encontre d’en Max i la Irene després què aquest hagi matat l’Eusebi o en Lancelot estabornint en Max -en el fragment a continuació-).

De sobte un cop sec fa caure en Max rodó. És Lancelot que m’ha salvat fent servir un tros de fusta per la llar de foc del ferrer.

– Anem a l’encontre del ferrer! -diu en Lancelot.
– Espera! L’Espasa! -dic jo recollint Excalibur.
– L’espasa maleïda? Us heu begut l’enteniment, no la penso pas tocar jo.
– Doncs ja la portaré jo. Som-hi.

Tot i que el següent capítol comença que lliguen en Max, l’anterior escena crec que queda massa tallada al mig. I de veritat, de totes les coses que pot fer la Irene cap és treure-li l’orbe en Max?

Amb el pas dels capítols es nota l’evolució en l’escriptura, sobretot en les escenes d’acció. No és gens fàcil descriure una persecució (en algun lloc vaig llegir que són les escenes més difícils d’escriure) i crec que totes elles estan molt ben encertades, sobretot de les últimes, on es nota que l’escena flueix amb facilitat. Potser la Irene es converteix amb un Deus ex machina després d’entrar a la WD i no m’acaba de fer el pes. Preferia l’antiheroïna que errava i no tenia clar que havia de fer a la superheroïna que ho soluciona tot, almenys en les línies temporals en les quals ha anat saltant.

Per acabar, no puc deixar de parlar d’en Max… tots els dolents han de que ser tan trillats? Tot es basa amb l’obsessió per l’heroi de torn? És en general, no només parlo d’aquest relat.

Si ens fixem, moltes històries estan marcades per aquesta dicotomia bo-dolent i, tot i que, en Max, en algunes realitats no és del tot dolent, en línies generals compleix aquest paper. Potser espero un motiu més profund que “ser l’amo del temps” o quelcom més que em sorprengui. Però això també és personal. És part de les meves expectatives.

Acabo el llibre.

– Efectivament el pare tenia raó. La escriptora m’ha pres el pèl, em creia més llest que ella i m’ha donat una lliçó.
– És la gràcia i la màgia de la lectura amic meu. Sorprendre el lector. – em respon ell deixant de costat llapis i llibreta. Tant de bo el meu pare fes algun cop aquest gest.
– Crec que vull ser escriptor. – dic pensant en l’enigma que m’ha formulat al cotxe.

Logo estrellaTe’l recomano

Si us ha interessat la història, Aquí trobareu l’enllaç on llegir-la completa. Té moments molt interessants i amens. Us ho recomano.

Notes finals:

Qui digui que li agrada Dr. Who però que no en David Tennant… se’n pot anar a l’infern  (i de pas que deixi de parlar-me).

hello-drwho