Una història de… Viatges en el temps de Jaume Esteve

Avui us porto una proposta curiosa. I ho és perquè és un relat per entregues on els lectors prenent part i intervenen en algunes qüestions de la història (com va ser escollir el personatge i la temàtica).

Però anem al que ens importa…

Logo estrellaLa Lectura

És un resum molt, molt breu. Si vols saber-ne més, millor comença el relat i a veure si t’atrapa.

La Irene és detectiva privada a Barcelona. Després d’uns treballs rutinaris, rep un misteriós correu que l’hi indica unes coordenades i l’insta a anar-hi a buscar un objecte enterrat. Però la Irene no en fa cas i busca la persona que l’hi ha enviat el correu. Així coneixem en Robert, que té una aparició (i desaparició estel·lar) en forma de cotxe bomba a les proximitats d’un misteriós edifici anomenat Saturn Center. La mort d’en Robert l’afecta més de l’esperat i decideix investigar qui i què hi ha darrere de la seva mort. El que no espera la Irene és que la trama d’aquest misteri la condueixi a un viatge en el temps i posi el destí de la humanitat a les seves mans.

Logo estrellaLa meva Opinió

I fins aquí puc llegir per no fer més espòilers, però serà millor que no continueu llegint aquesta secció si encara no heu llegit el relat.

shhh espòilers

Primer de tot (i és una curiositat) sempre em ve el nom de Júlia en canvi d’Irene. És una ximpleria, però no us ha passat alguna vegada que amb certes persones li poses un nom que no és el seu? Doncs per mi la Irene és la Júlia.

Seguint amb les valoracions merament personals, la Irene té un caràcter que, bé, no congeniem gaire. Fa patir però a la vegada li fotries un mastegot… Per sort, el seu caràcter es va modificant capítol rere capítol apareixent més la Irene professional (la detectiva, la que vol tornar a casa) que la Irene visceral (la que perd els estreps amb el venerable mestre de la lògia). Amb el pas dels capítols he trobat que s’aprofundeix més en aquest personatge i això ajuda a empatitzar molt més amb ell.

Agafo l’orbe, haig de buscar un altre lloc, aquí no faig més que empitjorar les coses, “el secret està en l’origen,” va dir en Max, “és la única pista que tinc” penso tot mirant les estàtues del santuari.

L’ambientació és molt bona (sobretot pel que fa a Barcelona, 1934) i crec que les imatges que acompanyen els capítols són un gran encert. Té la descripció suficient per visualitzar els llocs, però sense passar-se, que també tenim les imatges. Els llocs i els temps… bé, hi ha llocs més realistes que d’altres. I ho dic en una història de viatges en el temps…

tennant-roll-eyes

D’acord, és estrany, però sempre he cregut que la ciència-ficció ha de semblar possible, si no ja entrem dins la fantasia (o l’absurd).

Però tornem a Barcelona, 1934: que els fets i els llocs s’adeqüin a la realitat (m’explico, que els fets històrics i els llocs siguin tal com van ser i no ficció) jo ja no us ho sé dir. Fa molt de temps que vaig estudiar història (uff… el batxillerat em queda lluny) i mai va ser un dels moments històrics que més em van entusiasmar (jo era més de Grècia, Egipte i Roma).  Però suposo que, a més d’adjuntar les fotografies que acompanyen aquests capítols, també hi ha certa part d’investigació.

No he sigut mai fanàtica de les llegendes artúriques. Només n’he vist alguna pel·lícula pels actors o pel paisatge i una sèrie on la Morgana era l’Eva Green (m’encanta aquesta actriu).

Camelot-Eva-Green-Morgana

Així que he agraït moltíssim els capítols on va al futur: un futur controlat per l’ordre de Saturn (liderat pel Max) i amb els humans xipats i amb perruques extravagants. Me’ls imagino una mica així…

Deixem el temps per anar a les formes… Hi ha escenes que acaben, potser, un pèl massa abruptament pel meu gust (com l’encontre d’en Max i la Irene després què aquest hagi matat l’Eusebi o en Lancelot estabornint en Max -en el fragment a continuació-).

De sobte un cop sec fa caure en Max rodó. És Lancelot que m’ha salvat fent servir un tros de fusta per la llar de foc del ferrer.

– Anem a l’encontre del ferrer! -diu en Lancelot.
– Espera! L’Espasa! -dic jo recollint Excalibur.
– L’espasa maleïda? Us heu begut l’enteniment, no la penso pas tocar jo.
– Doncs ja la portaré jo. Som-hi.

Tot i que el següent capítol comença que lliguen en Max, l’anterior escena crec que queda massa tallada al mig. I de veritat, de totes les coses que pot fer la Irene cap és treure-li l’orbe en Max?

Amb el pas dels capítols es nota l’evolució en l’escriptura, sobretot en les escenes d’acció. No és gens fàcil descriure una persecució (en algun lloc vaig llegir que són les escenes més difícils d’escriure) i crec que totes elles estan molt ben encertades, sobretot de les últimes, on es nota que l’escena flueix amb facilitat. Potser la Irene es converteix amb un Deus ex machina després d’entrar a la WD i no m’acaba de fer el pes. Preferia l’antiheroïna que errava i no tenia clar que havia de fer a la superheroïna que ho soluciona tot, almenys en les línies temporals en les quals ha anat saltant.

Per acabar, no puc deixar de parlar d’en Max… tots els dolents han de que ser tan trillats? Tot es basa amb l’obsessió per l’heroi de torn? És en general, no només parlo d’aquest relat.

Si ens fixem, moltes històries estan marcades per aquesta dicotomia bo-dolent i, tot i que, en Max, en algunes realitats no és del tot dolent, en línies generals compleix aquest paper. Potser espero un motiu més profund que “ser l’amo del temps” o quelcom més que em sorprengui. Però això també és personal. És part de les meves expectatives.

Acabo el llibre.

– Efectivament el pare tenia raó. La escriptora m’ha pres el pèl, em creia més llest que ella i m’ha donat una lliçó.
– És la gràcia i la màgia de la lectura amic meu. Sorprendre el lector. – em respon ell deixant de costat llapis i llibreta. Tant de bo el meu pare fes algun cop aquest gest.
– Crec que vull ser escriptor. – dic pensant en l’enigma que m’ha formulat al cotxe.

Logo estrellaTe’l recomano

Si us ha interessat la història, Aquí trobareu l’enllaç on llegir-la completa. Té moments molt interessants i amens. Us ho recomano.

Notes finals:

Qui digui que li agrada Dr. Who però que no en David Tennant… se’n pot anar a l’infern  (i de pas que deixi de parlar-me).

hello-drwho

 

 

Anuncis

La primera onada o com descobrir que ets prescindible

Abans de començar amb la ressenya, vull agrair a la Mariló Àlvarez i a l’Editorial Bromera per fer-me arribar un exemplar de la seva novel·la La Primera Onada. Per motius, que ja he comentat en una entrada anterior, no he pogut ni em veia amb la capacitat de fer una ressenya decent. De moment, tot sembla tornar al seu curs i espero poder-me dedicar al blog i als llibres tant de temps com ho feia abans.

Però comencem amb la fitxa del llibre:

Informació bàsica de La Primera Onada

Logo estrellaLa Lectura

L’Alice és una del jovent escollit en la primera onada d’èxode a la Lluna. La Terra s’està morint després de la Gran Guerra i ella, junt amb altres joves dels diferents barris (diferenciats per colors) seran separats de les seves famílies i amics i enviats a una estació on, segons el missatge oficial, hauran de treballar per engrandir-la i fer que sigui habitable per més colons.

Però com sempre, el missatge oficial dista molt de la realitat.

Logo estrellaLa meva opinió

No puc dir que la història m’hagi sorprès, però les distopies ja ho tenen això. Tot sembla ser correcte, fins i tot perfecte, però sempre hi ha algun rerefons negatiu. Malgrat això, La Primera Onada és una novel·la molt ràpida i àgil de llegir, ben estructurada i amb personatges interessants.

Ens trobem una trama ambientada en un punt inconcret del futur, després que la humanitat hagi patit les conseqüències d’una guerra (que suposo que era a escala planetària) anomenada la Gran Guerra i en una societat estamental diferenciada pels colors de la roba, essent els vermells els més privilegiats i els que viuen a la metròpoli.

El segon escenari important de la novel·la és la colònia a la Lluna. En ella no es parla de la tecnologia emprada per tenir gravetat o aigua, però no fa falta perquè la nostra protagonista no en sap d’aquests temes i per tant, només en podria especular.

Com ja s’ha vist en el petit resum de la història, l’Alice és la nostra protagonista i la veu de la història. Ella ens relata els fets i les seves vivències en primera persona i amb ella podem veure temes com la diferència de classes (diferenciats, sobretot, pel color de les seves robes, però també per la condició física, l’alimentació i l’educació), l’estratificació social per funcions i caràcter de la persona, la tirania dels professors i doctors vers els “nous treballadors” de la colònia, la discriminació entre ells mateixos per idees preconcebudes sobre les capacitats d’una persona per la seva classe social… però també l’amistat i la solidaritat en moments i situacions adverses.

En un moment de la història l’Alice i en Gad es troben en una situació difícil que, en qualsevol dels dos casos ens fa reflexionar sobre el poder que tenim sobre la vida dels altres. No puc dir gaire cosa perquè és al final de la història i trauria la gràcia.

Tot i estar plantejada per un públic juvenil, també se’l pot llegir una persona adulta i crec que seria una bona lectura per a les escoles o els clubs de lectura jove.

Per últim només diré que està escrita en valencià, cosa que per mi no és rellevant, però si se l’ha de llegir una persona més jove, estaria bé tenir una petita equivalència per no perdre’s.

Logo estrellaTe’l recomano

És molt recomanable per un públic juvenil i per a clubs de lectura i debats a les escoles, per tots els temes que tracta i per la forma que són expressats. Una molt bona lectura.

Viatges en el Temps

Avui us porto una proposta diferent a les que esteu acostumats a veure en el blog.
Us presento una història de Viatges en el temps, original i escrita per entregues. Aquí teniu l’enllaç per poder-la llegir.

La història encara no ha acabat, però no tardarà, així que aprofiteu, doneu-li una oportunitat i ja em comentareu que us sembla! (jo també estic en plena lectura, no diré res més)

Portada Viatges en el Temps

A finals d’aquest mes (si no hi ha cap problema) tindré enllestida una ressenya dels capítols ja publicats.