El soterrani, no deixis morir les flors

Aquesta novel·la, classificada com a JN però d’estil crossover (ja entraré en què opino sobre això), és la primera lectura que us porto del mes de novembre.

La vaig veure com a novetat a la biblioteca i molts usuaris m’han comentat que els havia agradat i, ja que és un gènere que normalment no llegeixo, vaig pensar: un canvi no està malament de tant en tant, no?

Bé, almenys m’ha servit per valorar el gènere que més m’agrada: la ciència-ficció (i de segon també el fantàstic). Però anem a veure de què va abans de començar a “esbudellar” aquesta història.

Fitxa de El Soterrani de Natasha Preston

Logo estrellaLa lectura

La Summer és una noia normal que viu en un poble que no passa res. Bé, no passava res, perquè la Summer és segrestada per un home que es fa anomenar “Clover” i que la tanca en un soterrani amb tres noies més. I si això no fos el més estrany, les anomena amb noms de flor. Així la Summer perd la seva identitat per passar a ser la Lily; la Shannen és la Rose; la Rebecca és la Poppy; i la Jennifer és la Violet.

Saben que si fan cas a en Clover, tot anirà bé, però quan la investigació i la recerca de la Summer avança, en Clover comença a posar-se nerviós. Perdrà els nervis i farà un pas en fals? Es podran alliberar les noies?

Logo estrellaLa meva opinió

Primer de tot, vull fer un aclariment sobre allò que ja he mencionat més amunt de les novel·les crossover. Aquest terme, que recorda tant als anuncis de cotxes i als còmics de DC o Marvel, indica que la lectura, tot i ser marcada com a juvenil, pot ser llegida per un públic adult. En resum, una bajanada, perquè un ha de decidir si vol llegir un llibre o no, no pel fet de si és juvenil, infantil o d’adults, si no pel fet que vol llegir i gaudir d’aquella història. Però bé, alguns semblen agradar-li molt les etiquetes, així que aquesta història es pot emmarcar en l’anomenat “crossover“.

Núvol d'etiquetes relacionades amb crossover

I per què aquesta història és un crossover? Us preguntareu. Si voleu la meva opinió (que per això es diu així la secció) tracta el segrest d’una forma més “adulta” però sense arribar a explicar res, no fos cas que algun adolescent es traumatitzi. En resum, que no satisfà ni a un públic ni a un altre. Les persones assassinades moren d’una ganivetada i t’ho llegeixes com si llegissis el temps: sense cap mena d’emoció. Les violacions, el mateix. No sé si l’autora ja volia aquest efecte o és que no sabia com descriure aquestes situacions. Massa drama en punts on no fa falta i massa poc en els punts claus.

Però faig un incís abans d’atacar el contingut. Si m’heu seguit i m’heu llegit sabreu que la novel·la negra no és el gènere que més m’agrada. Tampoc és que es pugui classificar com a novel·la negra, tot i haver-hi algun tipus d’investigació per cercar la protagonista.

Vaig al gra: per a mi les històries de segrestos tenen tres finals previsibles.

  1. El segrestador es desfà del segrestat, troben el cos d’aquest i hi ha una investigació clàssica per trobar al segrestador assassí;
  2. El segrestat escapa, però té moltes dificultats i en alguns casos no ha vist la cara del seu segrestador, amb la consegüent investigació.
  3. El segrestat arriba a patir síndrome d’Estocolm, però l’acaben salvant (perquè el segrestador és molt, molt dolent i el segrestat al final se’n adona).

En aquesta història s’ha volgut acabar bé, però té part del primer i tercer final previsible. En resum, a mesura que aneu llegint veureu que no hi haurà cap sorpresa ni cap gir. Molt, molt avorrit.

Pel que fa a la protagonista… ja he vist moltes ressenyes on ho senyalen, però no em fa res repetir-me. Sí, la protagonista és un “coñazo”. No recordo cap capítol on no plori desconsoladament per ella o per les seves “noves companyes de pis”. I em sembla realista que una persona que es trobi en una situació així plori, però que no evolucioni i s’estanqui en aquesta etapa ja no m’ho sembla tant.

No hi ha cap intent seriós d’escapar, això ja us ho dic, i aquesta manca d’intentar sortir-se d’una mala situació és el que més he trobat a faltar. Els personatges semblen acceptar el que estan vivint sense oposar-s’hi. Decebedor.

mmm...no.gif

Els capítols d’en Lewis tampoc són una meravella, però són més realistes. En ells podem veure el patiment i l’esforç continuat per trobar la Summer, estigui viva o morta. M’ha agradat en especial com descriu en Lewis que no pot ni vol continuar amb la seva vida normal sense saber el què ha passat. Potser el que fa grinyolar aquest personatge és que quan veu en Clover de seguida hi veu alguna cosa estranya. Casualitat? D’alguna manera havia d’acabar el llibre, suposo.

Els capítols que mostren part del passat de la Summer, en Lewis o en Clover no és que no aportin res (que no ho fan), és que a més avorreixen. Em semblen fragments per omplir, ja que la història no dóna per més.

Per últim, el segrestador, en Clover. Posar-li un passat tan trillat i un comportament maniàtic-obsessiu tan utilitzat en pel·lícules, sèries i llibres és poc original. Fan falta dolents de novel·la més originals… els reivindico!!

Logo estrellaTe’l recomano

Amb capítols curts i de lectura fàcil, aquesta lectura no atrapa i, en general, deixa una mica indiferent. Si el tens en la teva llista de pendents, el pots deixar una temporada més sense sentir-ne remordiments.

 

Anuncis

One thought on “El soterrani, no deixis morir les flors

  1. Tenia pensat llegir-lo, però veient el que dius, et faré cas, i el faré esperar una temporada més, mentre d’altres li passen al davant.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.